L’acció popular

La imputació del sindicat Manos Limpias i d'Ausbank, habituals exercitants de l'acció popular davant els tribunals penals, ha donat ales a tots aquells que s'han mostrat poc inclinats al reconeixement d'aquesta figura en favor dels ciutadans per considerar que l'Estat, a través del Ministeri Fiscal, havia d'ostentar el monopoli d'aquesta acció. El tema no és trivial i és objecte de controvèrsia des dels mateixos orígens de la nostra civilització. Grècia i Roma es van inclinar per dipositar la titularitat d'aquesta potestat en mans dels ciutadans mentre que a l'Edat Mitjana i fins a la Revolució Francesa va estar dipositada en els òrgans de l'Estat. És a partir d'aquesta revolució quan, a grans trets, s'introdueix el sistema vigent, que reconeix el dret de tots els ciutadans a acusar, mantenint la potestat de l'Estat per perseguir tots els infractors de la norma penal. Aquest és el sistema, encara vigent, que recull la Llei d'Enjudiciament Criminal de 1882, en la qual es reconeix aquesta facultat acusatòria a tots els ciutadans, siguin o no ofesos pel delicte i sense perjudici del deure de la Fiscalia de perseguir tots els delictes excepte els privats.

Quin és el fonament de l'acció popular? En primer lloc, l'existència d'un cert grau de desconfiança en la total independència del Fiscal per la seva dependència de l'Executiu. Processos com els dels casos Marey i Nóos són exemples recents en els quals hem pogut veure aquesta sospita. Encara que afortunadament esporàdics, no pot negar-se que existeixen casos que generen desconfiança, com reconeixia la mateixa Fiscalia General de l'Estat en la seva Memòria del 1989. En segon lloc, l'acció popular té fonament perquè pot ser considerada com un mecanisme de democratització de la Justícia. Alonso Martínez, pare de la llei de 1882, va arribar a pensar, utòpicament, en la possibilitat que la consagració d'aquest dret dels ciutadans suposaria la progressiva disminució, fins a arribar a la seva desaparició, de l'acció del Ministeri Fiscal, una manifestació més de l'optimisme liberal vuitcentista.

El dret a l'acció popular ha estat reconegut pel Tribunal Constitucional com un autèntic dret fonamental integrat dins de la tutela judicial efectiva, que en cas de ser vulnerat pels Tribunals, permet al seu titular recórrer en empara davant aquell Tribunal. L'obligació de prestar fiança, condició necessària per al seu exercici, ha d'aplicar-se de tal manera que la quantia no impedeixi exercir-ne el dret, és a dir, ha de ser proporcionada als mitjans dels que pretenguin exercir-la. El Tribunal Constitucional també ha resolt autoritzar l'exercici de l'acció popular a les persones jurídiques.

La utilitat, com a regla general, de l'acció popular no pot ocultar, no obstant això, el fet que algunes vegades pugui ser utilitzada per efectuar acusacions temeràries o tèrboles, la qual cosa causa un enorme desprestigi d'aquest mecanisme de participació popular en la recta aplicació de la Justícia.

Aquesta realitat no pot ser ignorada, i planteja la conveniència d'establir alguna classe de control judicial de l'acció popular que n'impedeixi un ús contrari al dret, ja que l'actual regulació dels poders del tribunal per evitar l'obertura del judici oral, en cas d'existir acusació oficial o popular, és clarament insuficient. El que resultaria inacceptable seria col·locar l'acusador popular en una situació de subordinació respecte de la Fiscalia, per ser contrari a la nostra llei d'Enjudiciament. Els abusos han de ser corregits però no han de motivar la supressió d'una de les poques institucions democràtiques del procés penal.

És necessari sotmetre l'exercici de l'acció popular a determinats límits per impedir la judicialització de la vida política i que es perverteixi l'esperit de la llei, de manera que enlloc de ser utilitzada amb finalitats altruistes de defensa de la llei, acabi servint a finalitats d'interès econòmic o de venjança. Una altra via de correcció, ja iniciada pel Tribunal Suprem, consisteix a limitar l'acció popular a aquells processos en els quals estiguin presents interessos supra individuals, generals, col·lectius, difusos, etcètera. L'acció popular segueix sent necessària per evitar que, en alguns casos, pugui produir-se impunitat. És un element bàsic del nostre sistema penal i no seria admissible la seva supressió aprofitant els abusos detectats en algunes actuacions de Manos Limpias i d'Ausbank. El remei seria pitjor que la malaltia i no ens podem permetre aquests luxes.

Angel García Fontanet és jurista.