La victòria de la candidata de Beppe Grillo a Roma posa Renzi contra les cordes

Quan finalitzi l'escrutini —les urnes van tancar ahir a les 23.00—, els resultats globals reflectiran l'estat de salut política de Matteo Renzi, que sempre penja d'un fil, al seu hàbitat natural. Encara que el primer ministre insisteixi a negar-ho, els resultats definitius de les municipals influiran en la manera d'afrontar el seu proper duel a mort, el referèndum constitucional del mes d'octubre. Renzi, que fa dos anys va arribar al Govern sense passar per les urnes, assegura que si els ciutadans no avalen les seves reformes, dimitirà.

El fantasma de l'abstenció i l'esgotament dels vells partits fan presagiar una tardor candent. De fet, a la una de la matinada, el segon lloc de les eleccions a Roma se l'estaven disputant en una lluita aferrissada el candidat del Partit Democràtic (PD), Roberto Giachetti, i la candidata promoguda per la Lliga Nord, Giorgia Meloni. Si caigués en mans d'aquesta última, d'aquí a un parell de setmanes la capital d'Itàlia se la disputarien l'M5S i la Lliga, la qual cosa sens dubte suposaria un gran fracàs per als partits tradicionals en general i per Matteo Renzi en particular.

Tot i que és molt diferent en el fons i en les formes als seus dos antecessors immediats, Matteo Renzi comparteix amb Mario Monti i Enrico Letta el mateix pecat original: no els van votar els ciutadans. Monti el va col·locar al càrrec a finals del 2011 l'anterior president de la República, Giorgio Napolitano, perquè intentés posar remei als desgavells de Silvio Berlusconi, i Letta també va ser designat pel vell estadista per sortir del bloqueig que havia provocat la victòria pírrica del candidat del Partit Democràtic, Pier Luigi Bersani, a les eleccions generals de la primavera del 2013. Renzi, en canvi, no va necessitar que el col·loqués ningú.

Capital polític

El febrer del 2014, va descavalcar Letta del poder i, només tres mesos després, va aconseguir per al centreesquerra italià el 40,8% dels vots en les eleccions al Parlament Europeu. Sobre aquella victòria insòlita en un partit acostumat a perdre Renzi va construir un capital polític que, amb la confiança infinita en si mateix i l'agonia de Silvio Berlusconi, li han permès governar amb comoditat i empenta. De fet, gairebé totes les seves reformes importants –l'eliminació del Senat com a Cambra legislativa, la nova llei d'unions civils, molt esperada– les ha aconseguit presentant mocions de confiança, una estratègia que posa els parlamentaris davant de la tessitura de donar llum verda a les propostes o deixar caure el Govern. El jove primer ministre sempre n'ha sortit victoriós, però el triple salt mortal en forma de referèndum del proper mes d'octubre és encara més complicat. Perquè no són els diputats amb els seus lligams partidaris els que decidiran en aquesta ocasió, sinó els ciutadans, i per aquest motiu les municipals d'ahir —ho admeti Renzi o no— constitueixin sense cap dubte una important pedra de toc.

I, a l'espera dels resultats definitius —les urnes van tancar molt tard perquè es feia una única jornada, i en molts dels municipis caldrà esperar a la segona volta, el diumenge 19—, els cavalls de batalla van ser la gran abstenció i l'esgotament dels vells partits. Segons diferents analistes, l'abstencionisme, que abans penalitzava sobretot el centredreta de Berlusconi, ara pot colpejar totes les formacions per igual, amb l'única excepció, potser, del Moviment 5 Estrelles (M5S), que encara conserva un impuls juvenil i de protesta que el distingeix dels vells partits.

Segons l'analista Roberto Weber, president de l'Isituto ixè, existeix a Itàlia una “taxa de rancor social” molt estesa que es pot explicar en part, però no només, per les repercussions de les crisis econòmiques. Segons les seves dades, dos de cada tres electors poden transformar el seu “rancor” en abstenció davant d'una classe política que no soluciona els seus problemes. Fins i tot el Vaticà, a través de l'Osservatore Romano, ha mostrat la seva preocupació davant de la possibilitat que l'abstencionisme es disparés. Pel que fa a l'agonia del vell model de partits, el cas de Roma es presenta simptomàtic.

La capital d'Itàlia segueix sent una ciutat caòtica, intervinguda pel Govern des del passat mes d'octubre després d'anys de males pràctiques i sospites d'infiltració mafiosa.