40 anys després

La revista mensual Saó és molt poc coneguda a Catalunya, tot i que és, amb diferència, la degana de la premsa en català al País Valencià, amb els seus 40 anys d’existència i 415 números publicats. Fundada el 1976, va ser el fruit d’una confluència afortunada entre catòlics progressistes i nacionalistes d’esquerra, i en aquest llarg període ha viscut moltes vicissituds i ha mantingut sempre una alta qualitat i una evident empenta crítica.

No ha tingut precisament una existència fàcil. De l’església valenciana, tradicionalment castellanitzadora (i amb l’arquebisbe Cañizares la cosa no ha canviat), no ha rebut gaire suport, i les institucions públiques tampoc li han sigut amables en les dues últimes dècades, per raons que no cal enumerar. Que haja continuat eixint cada mes és una d’aquelles coses que fins i tot els agnòstics més empedreïts, com ara un servidor, estem temptats d’atribuir-ho a un miracle del Nostre Senyor, potser amb la intermediació de sant Vicent Ferrer, que en feia de grossos. En qualsevol cas, fe no els n’ha faltat mai als qui la fan possible, encara que han hagut de treballar en circumstàncies molt precàries. Per això fa un bon goig de veure que els últims números ha recuperat pàgines i que torna a tindre el llustre dels seus millors temps. Prou s’ho mereixen.

En el número de maig hi ha moltes coses d’interés, com sempre: reportatges, ressenyes, bons articles de fons i entrevistes a gent valuosa, com l’editor Josep Gregori, la investigadora Núria Flames, el cantant Dani Miquel, el savi mallorquí Josep Massot o el polític castellonenc Enric Nomdedéu. Crec que, per agafar el pols dels nous aires polítics que corren al País Valencià, aquesta és una entrevista útil, amb algú que diu coses molt sensates: “Sóc més amic de les evolucions que de les revolucions, perquè l’evolució és una revolució que acaba triomfant”. Sí, corren uns altres aires al nostre país, i Saó sap fer-se’n eco.

Coincidint amb els seus 40 anys de vida, s’ha publicat també un llibre, La revista Saó (1976-1987): Cristians i esquerrans nacionalistes, que estudia els primers 12 anys de la seua trajectòria, a càrrec de Francesc Martínez Sanchis (Sanchis, sense accent. Com Gomis, Peris o Ferrandis. Els catalans s’emprenyen molt quan un castellà no sap pronunciar Castelldefels i ells mateixos s’entesten a pronunciar malament, com a Madrid, el cognom més habitual dels valencians. Aquest és el nivell). L’encomiàstica ressenya que Rafael Roca li dedica subratlla l’encert en l’anàlisi de les idees i les aspiracions del grapat de gent que inicià “aquest singular projecte comunicatiu” que és Saó. Un projecte que, “després d’un parell de dècades ben complicades”, torna a tindre el futur obert. I per molts anys. El cert és que, en el molt hipotètic cas que a Catalunya hi haja algú que de veritat vulga saber què es cou i que hi ha de viu i vàlid al País Valencià, Saó és una revista imprescindible.