La tendència apunta canvi

Las confluències d'esquerres van guanyar les eleccions als principals ajuntaments d'Espanya fa un any i el canvi polític emprès en aquell moment no sembla haver afectat la seva funcionalitat. Els nous edils pequen en ocasions d'inexperiència, ingenuïtat o adamisme, però les maquinàries municipals supleixen aquestes mancances i els nous consistoris es consoliden. Determinats sectors de la dreta han encaixat bastant malament algunes decisions. Però, en general, les majories socials i electorals que les van dur al poder mantenen el seu suport. Així ho indiquen els sondejos i així ho van demostrar de rebot les eleccions generals del 20-D, en les quals es va produir un nou pas endavant de les forces que van impulsar les confluències a escala municipal.

El més nou d'aquell canvi va ser que a Madrid, Barcelona i altres ciutats d'importància, el protagonisme de l'esquerra no va recaure en el partit socialista com havia passat des de 1979, sinó en les reconfiguracions de forces que havien quedat a la seva esquerra i que fins aleshores s'havien hagut de conformar, com a màxim, amb actuar com a subsidiàries del partit socialista. Eren aliats auxiliars dels quals s'acceptaven suports, però als quals mai es cedia la direcció. El pas que han donat els socialistes en incorporar-se un any més tard a la majoria de Govern a l'Ajuntament de Barcelona com a força auxiliar expressa, entre altres coses, l'assumpció d'una nova situació relativa en la correlació general de forces.

Però és clar, una cosa és l'exercici de realisme que han dut a terme ara els socialistes a Barcelona, com ja van fer un any enrere a l'Ajuntament de Madrid o al de València, per exemple, i una altra molt diferent assumir que aquesta pugui ser la tendència política general. Significativament, el primer que va fer el líder socialista, Pedro Sánchez, la nit electoral del 20-D, en el delicat moment de reconèixer la seva derrota davant Mariano Rajoy, va ser destacar que el PSOE s'havia confirmat com la primera força de l'esquerra a Espanya. Ser el primer en el teu àmbit ideològic és la precondició per poder ser algun dia, simplement, el primer.

Des de llavors, els socialistes lliuren una batalla agònica per mantenir la seva primacia entre les esquerres. Aquesta és la clau que explica el seu rebuig a la coalició que els demana el PP des de fa cinc mesos: temen que una aliança d'aquest tipus els caracteritzi definitivament com a defensors del statu quo polític. Aquesta és també la causa que explica que s'hagin arriscat a definir Ciudatans com una força moderadament afí, susceptible de ser la seva aliada de govern amb prioritat sobre les esquerres. No volen quedar encaixats en un esquema en el qual les esquerres siguin les seves úniques aliades possibles. I això és finalment el que explica també els seus esforços no menys intensos per marcar Podem i les seves confluències amb l'estigma de la intransigència i la insolvència política, tret que acceptin una funció merament auxiliar, subsidiària.

A un mes vista de les noves eleccions generals, la pugna entre el PSOE y Podem per alçar-se com l'eix de l'alternativa d'esquerres puja en intensitat, com era inevitable. Una de les dades que tothom va veure la nit electoral del 20-D va ser que la suma de Podem i Esquerra Unida superava en vots al PSOE. Les direccions de Podem i IU van extreure les seves conseqüències, que eren d'una lògica elemental: si les confluències d'esquerres a les quals Podem s'havia sumat a Catalunya, València i Galícia havien servit per alçar-se nítidament amb la victòria, no hi havia excuses per no estendre la fórmula a la resta de circumscripcions. Aquest és el pacte Podem-Esquerra Unida segellat fa unes setmanes, l'acord Pablo Iglesias-Alberto Garzón.

El que està succeint des d'aleshores és una accentuació de les tendències: la confluència d'esquerres entorn de Podem segueix marcant a l'alça en les enquestes i això l'ha convertit en blanc dels atacs més furibunds, en els quals de vegades és difícil distingir entre els que vénen de les dretes i els altres. La tendència del PSOE és a la baixa, poc, però desesperant. No cal ser profeta per preveure que en les setmanes que ens esperen creixerà el nerviosisme ja perceptible en els entorns que es sentien còmodes amb el sistema d'alternatives PP-PSOE i que això augmentarà els intents de desqualificar la nova alternativa d'esquerres. Fins i tot amb idees tan pelegrines com pensar que l'electorat espanyol vota pensant en Veneçuela.