La contagiosa putrefacció dels cossos

Espero que algun economista tingui paciència per ordenar en una gran enciclopèdia les gestes dels polítics caçats in fraganti. Quantificar el botí, inventariar el saqueig i enumerar el pillatge ajudarà el lector a entendre el cost de la indolència. Llavors recordarà els anys aquells en què el seu aliment va ser la credulitat. Aquell temps feliç en què celebrava les consignes de la propaganda, adquiria amb emoció la tremolor dels líders carismàtics, prescindia de qualsevol sospita raonable, descartava les contradiccions visibles, rebutjava els indicis inquietants, menyspreava les informacions incòmodes i amb l’entusiasme dels partidaris, sempre submisos i només per això còmplices, desmentia i difamava les denúncies dels agosarats o insensats.

Espero que algun psicòleg tingui la perspicàcia d’identificar en una gran enciclopèdia els trastorns causats per la corrupció. La destrucció del llenguatge, perfeccionada per la negació de l’evident que du a terme l’autoritat. El dèficit cognitiu, fomentat per les institucions que sostenen el poder hipnòtic de la seva retòrica. La pertorbació moral, que impedeix la fermesa de judici i la substitueix per l’adhesió tribal. I l’enemistat manifesta cap a la raó, consellera sempre tan impertinent.

I espero també que algun criminòleg tingui temps de redactar, abans que sigui massa tard, l’inventari del pitjor. El que no ha estat dit, el que no es vol veure. El finançament il·legal dels partits ha requerit organitzar jerarquies de professionals aficionats al saqueig i són aquests cercles d’impunitat empeltats en l’Estat (amb la seva rampinya famèlica, cobdícia sòrdida i petulància ridícula), els qui inevitablement atreuen organitzacions mafioses expertes. La descaradura dels murris que intercanvien floretes en les seves converses telefòniques és un reclam per als criminals que no van de broma.

Tan bestial és la culpa dels polítics i ciutadans que afavoreixen, aplaudeixen, practiquen o consenten qualsevol indulgència amb la corrupció. La seva complicitat, emmascarada per discursos que ens fan ruboritzar, és l’exordi que posarà a la societat en mans del crim organitzat.

A l’illa de Mallorca hi ha dos exemples que haurien de fer sonar l’alarma social, ja que la sordesa de les institucions sembla tan tenaç com irreparable.

La corrupció del cos policial és la penúltima degradació social: la corrosió de l’Estat, la suspensió de la llei, el retorn a la violència, el desemparament i la indefensió. Una desena de policies municipals de la ciutat de Palma, tancats avui a la presó, amenacen des de la seva cel·la els càrrecs públics que han denunciat les seves xarxes de xantatge i extorsió, publiquen articles a la premsa anunciant la seva venjança i és tan impetuosa la seva ferocitat que el fiscal i el jutge encarregats d’investigar-los han demanat protecció policial i permís d’armes (almenys fins que a la Guàrdia Civil se li encarregui la direcció i sanejament del cos municipal).

Com a complement a un espectacle tan descarnat, s’expandeix la penosa destrossa de la Universitat de les Illes Balears. Al seu campus es produeixen escenes d’esporuguiment, amenaces i fustigació contra professors incòmodes que es desitja expulsar de tan benemèrita institució.

Aquest és el balanç que el 2016 podem fer de la dècada corrupta: la putrefacció d’unes institucions incapaces d’exercir la seva tasca civilitzadora. Els seus responsables s’han acostumat a conviure de tal manera amb la concupiscència criminal dels polítics corruptes, processaments i condemnats, que la seva atròfia moral i dèficit cognitiu ja és comparable al de la màfia.