Adele: les dues cares d’una diva única

Les cartes clares des del principi, que ningú ho dubti: era un concert de solista. I així va començar a les nou en punt de la nit, amb una solista de qui de moment, mentre sonava l'inici de Hello, només es veia un ull immens, en realitat dos, ja que l'escenari convergia en vèrtex a la part més propera al públic. L'ull, els ulls eren al teló, i mentre tothom esperava que el teló caigués, ella, la solista, va aparèixer tota sola com una vestal en un vestit de nit que amb moltíssims lluentons semblava que volgués enlluernar fins als mateixos déus. Ho va aconseguir amb els 16.000 mortals que van aplaudir quan la van veure, ja seduïts per l'imperceptible però constant augment del volum de la seva veu, acompanyada pels músics encara amagats darrere el teló. Ella contra el món, ella amb el món, ella al bell mig del món. Començava aquest dimarts a la nit el primer dels dos concerts d'Adele a Barcelona.

Sense concloure Hello, Adele va caminar per la platea, aquesta vegada plena de cadires, cap a l'escenari, i en va ocupar el vèrtex encara amb el teló al seu lloc, tot i que ja en la segona cançó, Hometown glory, amb motius humans en blanc i negre i imatges de Barcelona. Truc fàcil amb resultat segur: grans aplaudiments. Tercer tema, One and only, i el teló per fi va mostrar al darrere d'Adele un grup format per una secció de corda i metalls, sonant harmònicament amb els cors i aquesta veu tan potent de la qual l'estrella sembla abusar només quan ho exigeix el guió. Primer parlament d'Adele, bromes sobre el Nadal i sobre com s'ho passarien de bé aquesta nit, tot parlant amb un accent tancat, gairebé incomprensible, que va evidenciar l'enorme quantitat de compatriotes que Adele tenia al Sant Jordi. I el millor, un riure, el seu, gens educat, franc, molt de barri, un contrast amb l'entorn semblant al del tatuatge que duu al canell esquerre sobresortint sota el vestit de nit.

Perquè això va semblar Adele, una filla de barri en un club elegant que domina quan canta i també quan mostra els seus orígens humils. I l'elegància no era només pel repertori, rítmic a Rumour has it i Water under the bridge i, en clau de mig temps poderós amb I miss you, sinó també per la delicada escenificació que jugava amb el teló, que de tant en tant baixava deixant-la sola o amb un grup reduït de músics, com va passar amb Don’t you remember o Send my love. En altres composicions un joc de llums i ombres convertia la banda en una recreació fantasmagòrica i etèria que només s'intuïa, no s'arribava a veure. I entre peça i peça, com a boles extra, més bromes de to descarat, rememorant festes, ingesta de sangria i altres actituds pròpies d'una colla de hooligans a les seves vacances a Lloret de Mar. Però, és clar, ella no és Shane MacGowan, i la paraula borratxera pronunciada en un vestit de nit sembla un terme menys ordinari. Si, a més, a Million years ago i, més tard, a Make you feel my love el Sant Jordi brillava gràcies a les llanternes de centenars de mòbils, reflex, en el fons, dels lluentons del vestit d'Adele, tot semblava encaixar en aquest menú de callos amb caviar, sangria, gambes i Fanta de taronja. Perquè fins i tot ella va cantar “olé, olé, olé” com si fos una seguidora del Leganés en ple èxtasi.

Hi va haver més detalls d'aquesta esquizofrènia tan divertida. Sweetets devotion la va cantar en solitari a l'escenari central, envoltada, com el mateix escenari, per una mena de tul vaporós que queia des del cel i que més tard va permetre recrear la pluja, caient parsimoniosament en ser evocada per Set fire to the rain. El concert arribava a la part final amb el públic embolcallat en els plecs del vestit d'Adele, una artista propera, normal com gairebé tots els seus espectadors si exceptuem la seva veu, però que al mateix temps, potser per no arribar a crear un ambient sostingut durant l'actuació, potser perquè la seva potent veu ho tapa gairebé tot, fins i tot, paradoxa, a ella mateixa, resulta una intèrpret més simpàtica que emocionant. Però ningú va sortir trist després de Rolling in the deep. A fora esperava un món en el qual la vulgaritat i la distinció no van tant de bracet.