Sobradament preparada

Hi ha moviments que es veuen venir des de lluny i que són fruit de la necessitat, malgrat que tot indiqui el contrari. O que precisament s'esdevenen de tant negar-los. La tornada del PSC a l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona estava tan escrita que pot ser que algun dia llegim la jugada Colau com un dels millors moviments del PSC. Sona estrany, però la història tendeix a repetir patrons. Era simptomàtic el gust amb el qual antics simpatitzants socialistes parlaven de Colau com un animal polític. Es fregaven les mans. El que volien dir era que estava preparada, que era un producte polític acabat.

Enrere queda el qualificatiu de màfia que Colau va repartir des del púlpit. Aquell insult, màfia, que arribava fins i tot i per defecte als votants d'altres partits. Avui Colau està a punt, està més que preparada per fer seure al seu costat Jaume Collboni. Importa ben poc el passat del PSC, les amenaces a Itziar González, el clientelisme i els llargs etcèteres. Ni que Collboni estigui imputat o fes trampa a les primàries, al cap i a la fi, si nomenes avui gerent Jordi Martí bé pots pactar demà amb Collboni, quina importància té la tupinada amb els pakistanesos, si és política?

Una altra cosa és de quin tipus de política es tracta i és aquí on la predicció entra en joc. Era tan previsible que a llarg termini els socialistes tornarien al poder, com que el primer que farien seria agafar Cultura, àrea que per cert han menyspreat i maltractat tant la resta de partits. Iniciativa va preparar el terreny. Al matí següent d'entrar a l'Ajuntament Laia Ortiz es va deixar veure pels carrers de Barcelona comptant els sense sostre que es trobava. Colau la redimia malgrat que Iniciativa havia estat part fonamental del model que va deixar al carrer els rodamóns i haurà de fer el mateix amb el PSC, els suports surten gratis. La prova del cinisme s'ha passat amb èxit i pot ser que avui els socialistes es diguin sense rubor que Colau és un dels nostres, un animal polític.

És a més —avui és impossible amagar-ho— la garantia que els canvis seran molt petits. Colau comença a ser còmoda per al poder, que pot ser que fins i tot consideri necessari que s'hi mantingui. És possible que es millorin les polítiques socials, és just i ningú pot estar-hi en contra. I pot ser que tornem a fer la guerra de l'aire net, que això és rendible i facilet, però mentrestant, Barcelona no té un projecte de ciutat. No és que l'hagi de tenir l'alcaldessa, seria una miqueta injust demanar-l'hi, però és que tampoc en té el grup d'urbanistes, politòlegs i sociòlegs que l'anima. El dolent és que tot fa pensar que el projecte serà no tenir projecte.

Una ciutat que se senti còmoda tenint la seva capital a Madrid és la materialització del somni del statu quo, la gran il·lusió del centralisme que convé a les grans empreses, a molts mitjans i, per descomptat, a algunes institucions. L'entrada del PSC al Govern municipal mostra com és de limitat el projecte de Colau, que es converteix en nota a peu de pàgina del mateix de sempre. L'unionisme és feliç.

El pacte de Colau amb el PSC deixa un buit enorme. És l'oportunitat d'or perquè altres partits que puguin construir una proposta de ciutat sense por, que puguin parlar de tu a tu a altres ciutats globals. I aquestes propostes hauran de recollir la complexitat d'una ciutat que no vol desnonaments ni que els seus governants menyspreïn el Mobile World Congress.

La Barcelona que s'encalla a Can Vies, als hotels o amb el tramvia de la Diagonal, una ciutat amb el vodevil cultural que hem presenciat, és una ciutat a mig fer. No és amb Catalunya amb qui ha rivalitzar, que això ja ho hem viscut i molts ja han viscut d'això: és amb el món. I en això no l'ajudarà Madrid, només pot ajudar-la Catalunya.

El projecte que sàpiga posar el temps a favor de la ciutat té molts números de ser el que prosperi, malgrat que tots els poders estatals veuran l'equip actual cada vegada amb més bons ulls. Es busquen polítics amb idees, vivències, cultura, història i pràctica. Des d'ara mateix, que la ciutat està molt més preparada que els seus governants.

Francesc Serés és escriptor.