Grècia amb dignitat

El 9 de maig passat vam celebrar el Dia d’Europa, coincidint amb la històrica declaració del ministre francès d’Afers Exteriors Robert Schuman a París el 9 de maig de 1950. Anys postbèl·lics en què la idea d’unitat i cooperació entre els països d’Europa era imprescindible per mantenir la pau i la prosperitat del continent.

Ens hem de preguntar si 66 anys després podem parlar d’una Europa unida, cohesionada i solidària. Evidentment s’ha avançat i el projecte de la unitat europea ja no té marxa enrere. Però les polítiques austericides que ha dissenyat i imposat la UE com a única sortida per superar la crisi han obert una bretxa de desconfiança amb la ciutadania.

L’exemple més paradigmàtic és el de Grècia, que, des del 2010, és víctima d’uns programes d’ajust que han provocat unes dures retallades en tots els àmbits i han sumit en la pobresa moltes capes de la societat. És incomprensible la insolidària tossuderia dels dirigents europeus (amb el ministre alemany Wolfgang Schäuble al capdavant) de voler posar fi al deute grec a base d’ajustos i retallades. Com si Grècia fos una potència capaç de trencar tot el sistema europeu, quan només representa el 2% del PIB de la UE.

Després de tres ajustos (l’últim en el període 2015-2018) cal preguntar-se on han anat a parar tots els diners deixats a Grècia. Els ultraliberals creuen que han servit per pal·liar el dèficit pressupostari. La realitat, segons els estudis de Mouzakis i Bortz, és que un 54% dels diners han anat a parar als creditors en forma de reemborsaments i interessos, un 25% a la recapitalització dels bancs i un 15% a creditors del sector privat. Només el 6% que queda ha anat a parar a les arques de l’Estat grec. Aquestes xifres ens demostren que l’objectiu de la troica no era rellançar l’economia grega, sinó pagar el deute dels bancs alemanys, francesos i grecs.

Malgrat la criminal llosa imposada per la troica, el Govern d’esquerres de Tsipras està treballant i aconseguint avenços socials i de lluita contra la corrupció. En el programa de govern “Darrere dels números hi ha persones” es mostren els avenços en salut (cobertura de totes les persones independentment de l’estatus legal, s’incentiva la contractació de personal mèdic en zones poc poblades), en pensions (es mantenen les pensions primàries i complementàries, es racionalitza el sistema per fer-lo sostenible: s’ha passat de 325 plans de pensions diferents a 11) i la lluita contra una elit de banquers, propietaris de mitjans de comunicació i polítics que tenen una xarxa de suborns i corrupció que llasta la modernització. La vella oligarquia que no deixa avançar el país.

El Govern de Syriza treballa en dues línies: d’una banda, acceptar els ajustos imposats perquè li arribin diners frescos però sense posar en perill les necessitats bàsiques de la ciutadania i, d’una altra, fer les reformes necessàries en els àmbits dels mitjans de comunicació, drets civils, salut i lluita contra la corrupció en una visió a llarg termini reformant les estructures gregues, velles i corruptes, per unes de modernes, democràtiques i participatives. I tot això amb la pressió afegida de gestionar l’arribada de milers de refugiats que xoquen amb les barreres imposades per la insolidaritat europea.

Tothom sap que l’única sortida a la crisi grega és la condonació de part del deute. Els membres de l’eurozona tenen l’obligació, ja que així es va acordar en l’últim ajust, de presentar un programa real que vagi en aquesta línia.

El més assenyat seria un sistema mixt que combinés treure un percentatge important del deute i allargar els venciments de pagament fins al 2060-2070 i uns tipus d’interès que no sobrepassessin el 2%. També es podrien retornar a Grècia els beneficis que obtenen els diferents estats de la zona euro i l’FMI per la compra dels fons grecs.

En definitiva, els grecs tenen un Govern d’esquerres que intenta salvaguardar les línies bàsiques de l’Estat del benestar i posar les bases d’un Estat modern. La UE, si vol mantenir els principis fundacionals, ha de deixar d’extorsionar els grecs i renegociar el deute per deixar-los viure.

Joan Boada Masoliver és professor d’Història.