Ucraïna guanya Eurovisió amb un al·legat polític

Tensió fins al final a Estocolm. El nou sistema de votació, que deixava les puntuacions atorgades pel públic per a les postres, va provocar que fins a l'últim moment no se sabés el nom del guanyador d'aquesta edició. Quan semblava que Austràlia podia alçar-se amb el premi en la seva segona participació, finalment va ser Ucraïna la que es va endur el micròfon de cristall que acredita al guanyador d'Eurovisió. La cantant Jamala, amb una cançó (titulada 1944) sobre la deportació del poble tàrtar a mans del govern d'Stalin, va superar els seus veïns russos a la recta final. Espanya, representada per Barei, va haver de conformar-se amb el lloc 22 (de 26 participants).

Precisament aquesta rivalitat es va encetar abans fins i tot de començar a comptabilitzar els vots. La referència de la composició ucraïnesa no va ser bon rebuda a Rússia, que va voler recordar que a Eurovisió no estan permeses les cançons amb temàtica política. No va ser, per descomptat, l'única ombra en aquesta edició. En les últimes setmanes hem assistit a la petició de boicot a Rússia per part d'associacions a favor dels drets dels homosexuals, com a protesta per la política antigay de Putin, així com a la prohibició –després revocada– de certes banderes, i les cada vegada més habituals filtracions d'algunes d'actuacions. Com Rajoy, Eurovisión 2016 ha viscut en l'embolic.

Tot això, com era d'esperar, va passar a segon pla quan Måns Zelmerlöw, guanyador de l'any passat per Suècia, i la presentadora Petra Mede van obrir una gala amb una audiència benvolguda de 200 milions d'espectadors, i que aquest any s'ha emès per primera vegada als EUA. Des del moment en el qual els participants van començar a sortir per una passarel·la futurista, en una arrencada a mig camí entre Zoolander, una desfilada de Victoria’s Secret i un festival d'electrònica de masses tipus Tomorrowland, entrem al territori grandiloqüent d'Eurovisió, on la forma fa molt que va escombrar el fons.

Com a bon opiaci, la gala funciona com un inhibidor del sentit crític. Veure Eurovisió per buscar risc, innovació musical o revelacions profundes és tasca inútil. Cal trobar-hi passatemps més lleugers, sovint relacionats amb els aspectes propers pel cap alt qüestionable en termes estètics de la cerimònia (és a dir, l'hortera). No obstant això, aquest any la producció sueca no va carregar massa les tintes, com hem vist en edicions anteriors. Més proper que mai a les gales de premis MTV o als Oscar, l'espectacle va ser tecnològic i asèptic, representat per aquest escenari amb pantalles d'alta definició per tots costats, terra inclòs. A Eurovisió 2016 no hi va haver concursants que es prenguessin de broma el certamen, ni sorpreses com Lordi (els monstruosos metalers finlandesos), ni freaks massa evidents (suposem que la secta/banda de rock xipriota no convalida en aquest apartat), ni tan sols un personatge carismàtic a l'estil de Conchita Wurst. És a dir, que en general tot va ser bastant més avorrit.

Almenys quedava un altre divertiment eurovisiu clàssic: jugar a detectar, Twitter en mà, la influència del pop massiu en les cançons dels participants. Així, a la italiana Francesca Michelini li van ploure les comparacions amb Laura Pausini, mentre que al suec Frans li van penjar l'etiqueta de Justin Bieber escandinau, encara que musicalment està molt més proper a Ed Sheeran. En aquest context, l'efecte “aquesta cançó ja l'he escoltat”, més que un demèrit resulta una virtut. Altres vegades es tractava més aviat de relacionar estilismes, com aquest vestit de Nina Kraljić, que serà recordada per sempre com la Björk croata. Però ni tan sols en aquest apartat vam tenir grans alegries. Aquesta edició va semblar segrestada per la discreció –entenent la discreció en termes eurovisius–, com si li haguessin extirpat tota la seva capacitat de generar moments grandiosament ridículs. Fins i tot va haver-hi una estrella del pop contrastada: un Justin Timberlake que va actuar en qualitat de convidat (per aquesta retransmissió nord-americana?) per interpretar Rock your body i un tema nou, Can’t stop the feeling.

Potser per aquest clima descafeïnat general, l'actuació del representant rus va destacar visualment. Amb una cançó que sembla generada científicament per ser oblidada als pocs minuts, la posada en escena de Sergey Lazarev jugava amb les perspectives i ho presentava amb grans ales d'àngel o pujat a un asteroide. Però ni això li va valer per superar Ucraïna. Just després de Lazarev, Barei va donar durant uns minuts l'esperança de protagonitzar la sorpresa de la nit. La seva interpretació de Say Yay!, possiblement la cançó espanyola més ajustada als paràmetres d'Eurovisió en anys, va provocar que el seu nom pugés a les cases d'apostes fins al quart lloc. Per un moment semblava possible. No obstant això, un cop van començar els vots, aviat es va veure clar que quedaria lluny del liderat. Finalment, es va situar al lloc 22.