Woody Allen, un “zombi” a Canes

Amb Woody Allen no canvia res. No canvia ni la camisa, tant o més gastada que els seus habituals pantalons caquis, amb una lluentor sospitosa als genolls. El jersei directament està foradat, però no hi ha temps per a la moda quan un té 80 anys i està preparant alhora l'estrena de la seva propera pel·lícula a Canes, Café Society, el seu retorn a la televisió amb una sèrie limitada i un nou rodatge previst per a l'estiu. “Jo no sóc més que l'excusa per anar a Canes. La que s'ho passa bé és la meva dona. Es troba amb els seus amics, no para de voltar i li encanta el sud de França. Jo surto de l'avió a fer entrevistes amb tots els països del món, del matí a la nit, sol, en grup i després em treuen per la catifa vermella com un zombi: ‘mira a la dreta, a l'esquerra, gira't’, fins que em posen en un avió cap a casa”, explica a EL PAÍS. És el que l'espera avui, el dia en què el festival de cinema més important del món obre les portes, precisament, amb la projecció de la seva última pel·lícula.

Malgrat les contínues lamentacions, li va la marxa. Café Society és la dotzena pel·lícula que Allen porta al Festival de Canes, això sense comptar dos títols més en què va participar tot i no ser-ne el director. També és la tercera que inaugura aquesta prestigiosa mostra internacional de cinema —després de Hollywood ending (2002) i Midnight in Paris (2011)— així que l'experiència no deu ser tan dolenta. “És veritat que m'encanta, però no són vacances. No em queda temps ni per respirar, ni per veure els meus amics o veure res més. La meva dona és qui s'ho passa milllor”, insisteix sobre el seu viatge, en el qual arribarà, una vegada més, acompanyat per la seva dona, Soon-Yi. “Si fos per ella estaríem viatjant per Corea, el Japó, l'Orient llunyà. Però jo m'avorreixo als avions. Em posen nerviós. A més, no sóc gens curiós. Em són igual, els llocs. Per mi no sortiria d'aquests quatre carrers”, assegura content amb el seu Manhattan natal.

No obstant això, en els últims anys la filmografia d'Allen no fa més que viatjar. Café Society també és un viatge en el temps, al Hollywood daurat dels anys trenta on arriba un jove neuròtic buscant una oportunitat i una mica d'amor. Jesse Eisenberg repeteix com a avatar d'Allen i entre les muses del seu desig hi ha Kristen Stewart i Blake Lively.

"És una història molt romàntica que també és una trama familiar, molt de novel·la, perquè això és el que volia, escriure un llibre”, comenta. No dóna més explicacions i, per descomptat, l'últim que va difondre de la seva 47a pel·lícula va ser el títol. “No vull ser el qui et digui què t'ha d'agradar. De fet, jo sempre em quedo insatisfet amb tot el que faig. I aquesta no en serà l'excepció”, amenaça qui es va quedar tan insatisfet amb Manhattan que va proposar als productors que no l'estrenessin. La resta va ser història.

Com va declarar fa poc a la revista The Hollywood Reporter només salvaria de la crema La rosa porpra del Caire, Match point, Marits i mullers i probablement Zelig i Midnight in Paris. Però això no li impedeix seguir intentant-ho a un ritme insòlit d'una estrena anual durant els últims 35 anys, una cosa que l'edat només sembla accelerar si s'ha de jutjar pel rodatge de la minisèrie de sis episodis de mitja hora que acaba de preparar per a Amazon i encara sense títol o trama que vulgui compartir. Amazon és també la productora de Café Society, una luxosa cinta d'època amb un pressupost que podria haver superat els 26 milions d'euros. Una xifra elevada per a una pel·lícula d'Allen i per la qual la companyia dedicada al comerç electrònic hauria pagat més de la meitat. Tota una ironia per a un home que segueix sense tenir ordinador i renega de les noves plataformes mentre treballa per elles. “No m'haurien agradat ni de jove, on l'única cosa que desitjava era anar al cinema”, afegeix aquest defensor del mitjà que s'ha passat a la competència.

Malgrat els seus comentaris, Allen segueix molt en contacte amb la realitat que l'envolta. En concret, amb la política. És un ferm defensor de Hillary Clinton com a futura presidenta dels Estats Units, tot i que diu que no han coincidit mai personalment amb ella. Qui coneix és Donald Trump, el sonat candidat republicà. “Va participar en un dels meus films. A Celebrity. És teatral i li surt espontàniament”, assegura amb més afecte que no pas crítica. Com admet el cineasta, té sentiments contradictoris sobre l'actual campanya electoral. “No nego que em diverteix, però m'és igual qui sigui el candidat republicà, aquest és l'any de Hillary”, afirma.