Molt més que una musa

Seguint la pista de familiars a Mèxic i al Canadà, de veïns d'una torre de Sant Gervasi, dels registres municipals de Barcelona i altres poblacions catalanes, de publicacions i de correspondència, Isabel Coll Mirabent, investigadora i una de les millors coneixedores del pintor modernista Ramon Casas, aclareix el núvol d'incògnites que ha envoltat Júlia Peraire. O millor dit, Júnia, perquè aquest va ser el nom amb el qual va ser inscrita quan va néixer, el 1888, la que va ser musa, companya i dona del pintor durant més de 20 anys. Protagonista absoluta de més de 120 obres de Casas, la Júlia era una dona de caràcter, filla d'una família de lliurepensadors que sempre va fer el que va voler malgrat els petris costums socials de l'època.

Coll, historiadora de l'art, ha volgut reivindicar la dona en l'exposició Júlia, el desig. Ramon Casas al Cercle del Liceu, una institució amb la qual Casas, que pertanyia a una família de la burgesia, va estar estretament vinculat: 12 grans plafons de l'artista —amb la dona i la música com a temes— entapissen la rotonda, una de les sales més espectaculars del recinte privat dels socis. I és a les sales nobles on s'han col·locat una cinquantena de pintures de la Júlia i altres objectes que aporten llum sobre la seva vida i relació amb Casas. Un dels principals, La Sargantain, una Júlia captivadora i dona fatal, ja ocupava aquest lloc central del Cercle que el va adquirir quan l'artista el va acabar.

“Em vaig proposar investigar qui va ser la Júlia, com veia Casas aquesta dona i com es reflectia aquesta visió en els quadres que va fer amb ella de model i descriure l'evolució de l'obra del pintor a través dels retrats d'ella”, explicava la comissària de la mostra que no va estalviar crítiques a les exposicions que només es fixen en allò quantitatiu: “Cal investigar més, es necessiten més beques per treure de l'oblit molts pintors catalans encara desconeguts”.

Casas es va enamorar bojament de la Júlia. La va conèixer el 1905 a la terrassa de la Maisón Dorée —o això diu la llegenda— un dels bars més populars d'aquella Barcelona. Ella tenia 17 anys i pel que sembla, venia loteria. O roses, això no està clar. Casas, ja amb 39, li va proposar que fes de model del Sabó Fluït Gorgot. Aquesta obra es pot veure a l'exposició: d'esquena, amb la cara girada, la model mira amb desconfiança. Després va ser la portada de la revista Progreso, del cartell de l’Enciclopèdia Espasa, dels Jocs Florals de Barcelona i el seu retrat va ser un dels que va formar part d'un àlbum —que va reunir obres dels millors pintors de l'època— que es va regalar al rei Alfons XIII amb motiu de les seves noces. La model era presentada com una “jove d'atractiu picant”, destaca el catàleg de la mostra. “Només falta observar les pintures de Casas amb ella de model per veure com evoluciona la relació entre els dos”, argumentava Coll. De la Júlia més seductora –que posa seminua o amb escots generosos—, es passa a la dona més elegant, ben vestida, amb joies i pells. Una imatge de senyora amb la qual ella de vegades no sembla congeniar. La mostra ofereix també l'etapa més esteticista de Casas en la qual la Júlia és flamenca, chula o posa vestida de torera. I, l'última, que transmet una relació ja madura amb la Júlia: a casa envoltada dels seus pequinesos, al jardí o al tocador.

La relació mai va ser ben vista ni per la família del pintor i tampoc pel seu cercle d'amistats: “Casas i ella no freqüentaven la vida social del moment, a ella no li interessava gens i a ell tampoc. Això molestava els seus amics i, de fet, és molt probable que el nom del quadre La Sargantain –que el va posar un dels amics de Casas, Miguel Utrilla– fos un sobrenom afrancesat de sergenta”, afegeix la comissària. Artista i musa no van ocultar la seva relació encara que no van viure en parella fins que va morir la mare del pintor. Va ser llavors quan ell va deixar el domicili familiar del Passeig de Gràcia i va compartir amb la Júlia una casa que va fer construir a Sant Gervasi.

La parella no es va voler casar fins que va morir la germana d'ell: “Casas pertanyia a una família burgesa però era bohemi i excèntric i ella es va educar en una família de lliurepensadors”, explica la comissària. El pare de la model, Marcos Peraire, va ser director de l’escorxador de Sant Martí de Provençals i va morir jove. Va tenir activitat política com demostra un dels retalls que s'exhibeix en una de les vitrines de la mostra. Es tracta d'un comunicat signat per ell com a secretari del Comitè Republicà Progressista de Miravet (Tarragona). Si la família del pintor veia malament la Júlia, aquest no va tenir cap inconvenient en què la mare i una germana d'ella convisquessin a la casa de Sant Gervasi. Casas va mantenir una relació cordial amb el filòsof Jaume Serra Hunter, que va arribar a ser rector de la Universitat de Barcelona, que es va casar amb la Flora, una de les germanes de la Júlia. I autora d'uns esbossos en carbó, que es poden veure a la mostra, que imiten l'estil de Casas després de la mort de l'artista, el 1932. “Parlant amb les filles d’Emília Lluciana, una altra de les germanes de la Júlia que va emigrar a Mèxic, em van explicar que la “tia Júlia” tenia un caràcter fort, gens submissa”, apuntava la comissària.

La mostra que es podrà veure al Cercle del Liceu fins al 20 de juliol és singular perquè el 90% de la cinquantena de les pintures i dibuixos de la Júlia que s'han reunit no s'han exposat mai. Molts són de la col·lecció privada del Cercle, de socis i de particulars. I si s'han cedit en aquesta ocasió és, en bona mesura, per dos fets: se celebra el 150 aniversari del naixement del que va ser un dels pintors modernistes més importants d'Espanya i la mostra és al Liceu. En l'exposició s'han implicat la junta del mateix Cercle i l’Obra Social de la Caixa. Amb Júlia, el desig. Ramon Casas, les sales nobles del club que es va crear el 1847, l'any d'obertura del teatre, es podran visitar en hores convingudes i amb guia. I, entre altres perles del modernisme, es podran contemplar les vidrieres de l'interior del vestíbul, en les quals es representen escenes de la tetralogia de Wagner, que en un futur es podran contemplar també des del carrer de Sant Pau.