La repesca

Els polítics han de tornar-se a examinar. En la primera volta han suspès tots. Dècimes amunt, dècimes avall, cap partit mereix l'aprovat. Si les noves eleccions, com tots auguren, donen un resultat semblant al de les darreres eleccions, els candidats han de posar-se a estudiar intensament per aprendre a negociar, corregir els errors comesos i evitar un nou fracàs.

La primera idea a corregir seria la que l'obligació prioritària d'un polític és legitimar-se davant els seus votants. Si aquests, els votants de qualsevol dels partits en lliça, ja no són suficients per configurar una nova majoria absoluta, no té sentit que els electes hi segueixin pensant. Han de desviar la mirada cap a l'interès general. La democràcia és un valor inqüestionable, però té els seus defectes. Els va veure magistralment Tocqueville quan va constatar que la democràcia consistia a substituir el domini de les minories pel de les majories, la qual cosa complicava les coses en lloc d'aplanar-les.

És difícil, per no dir impossible, saber què vol “la gent”, perquè aquesta es compon d'individus les preferències dels quals no són sumables. Mentre les forces polítiques que s'anaven alternant al poder només eren dues era més senzill interpretar el que la majoria volia. Però això és aigua passada. Ara, al votant, se li ofereix un ventall de possibilitats divers i dubta més qui votar en cada contesa. Els polítics es troben davant un trencaclosques que exigeix dues coses: imaginació i ganes d'entendre's.

No sabem si els polítics seran capaços de fer el que ells mateixos diuen que han de fer. És a dir, no embolicar-se en disputes sobre qui és més culpable ni plantejar d'entrada vetos que excloguin un o un altre de possibles pactes. En principi, tot hauria d'estar obert en funció del que es persegueix. Si l'objectiu és abordar reformes de calat, caldrà tenir molt en compte que aquestes no són possibles sense la confluència de tots els partits majoritaris. És absurd prometre una reforma a fons de l'estructura territorial de l'Estat, de la llei electoral, del model educatiu, de l'administració pública o del model tributari, per citar només alguns exemples, sense disposar per endavant del consentiment de la majoria de grups polítics, que asseguri que les reformes proposades seran aprovades per les dues cambres. Negociar és l'esforç de construir el mínim comú denominador per a la reforma a emprendre. Això implica renunciar a vetos i línies vermelles com una qüestió de principi. Les grans reformes només són viables des de la moderació, la qual cosa suposa moltes vegades sacrificar precisament allò que atreu l'electorat com a tret diferencial de les diferents forces polítiques.

Al votant se li ofereix un ventall de possibilitats divers i dubta més qui votar. Els polítics es troben davant un trencaclosques que exigeix dues coses: imaginació i ganes d'entendre's.

Una altra opció és abandonar les grans reformes i configurar un govern minoritari que gestioni el dia a dia amb bon encert i habilitat. Aquesta opció no és moderada sinó covarda, més propera a l'immobilisme i deixar fer, que a un canvi que pugui ser percebut com a tal. En qualsevol cas, una vegada fetes les noves eleccions, són les forces més votades les responsables de formar govern. Estem en una democràcia representativa, no assembleària.

La ponderació del vot de la ciutadania és important en el nou examen electoral. Ara coneixem, a més dels programes de cada partit, la disposició o entorpiment que han mostrat cadascun d'ells davant intents d'acord. Però sobretot serà decisiu el paper que juguin els mitjans de comunicació. El retret que l'agenda dels polítics la determinen els periodistes no és una falsedat. És així fins al punt que els candidats pensen i parlen més per als mitjans que per a la resta de la ciutadania. La qual cosa ho distorsiona tot quan el mitjà cedeix a la temptació de mostrar l'enfrontament i no allò que porta a la conciliació entre les parts. Els mitjans haurien de fer cas omís i deixar de potenciar les confrontacions per forçar els candidats a discutir pactes al voltant de reformes ben explicades, amb una certa concreció i amb arguments. En una democràcia no es pot excloure l'altre per principi. Sempre és possible buscar i trobar alguna cosa que uneixi i propiciï un punt de partida comú.

En els àmbits docents la repesca és l'intent de salvar l'alumne suspès amb un segon examen. El nostre sistema electoral no té previstes les segones voltes, però seria una bona idea, més eficaç que una altra cosa quan falta l'hàbit negociador. Que els partits fossin capaços de pactar una reforma electoral que corregís tots els defectes de l'actual model bastaria per justificar una nova legislatura.

Victòria Camps és filòsofa.