“Els grans espais d’aquesta ciutat han fracassat”

Molta gent dóna per fet que a Barcelona hi ha un cronista oficial i que aquest és Lluís Permanyer, però no és cert. Permanyer (Barcelona, 1939) és el cronista més citat de la ciutat i sí, l’Ajuntament li va oferir el títol de cronista de Barcelona, però el va rebutjar. L’hi van oferir quan va morir Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, que sí que era el cronista oficial per elecció de l’Ajuntament, però Permanyer no va voler la distinció perquè creia que els seus lectors posarien en dubte la seva independència, una manera de ser que li permet criticar els governs municipals, incloent-hi l’actual.

Permanyer relata que el càrrec de cronista oficial es va recuperar el 1950 després que l’exercís Víctor Balaguer –mort el 1901–. El cronista oficial no cobra per aquest càrrec, destaca Permanyer. De totes maneres, el va rebutjar com ha rebutjat molts reconeixements institucionals, de l’Ajuntament, dels Ramblistes, de la Guàrdia Urbana... Li recordo que el 2012 va acceptar el Premi Trajectòria del Gremi de Llibreters de Catalunya i Permanyer mira de justificar-se –malgrat que no li cal–: “És que he publicat 80 llibres, això és diferent”.

“La plaça de les derrotes”

Barcelona actualment no té cronista de la ciutat perquè Permanyer no va voler el títol. A Madrid, explica ell, n’hi ha quinze; el més vell és Enrique Aguinaga, que fa 61 anys que manté aquest estatus. Permanyer ens cita al Museu del Disseny de Barcelona, a la plaça de les Glòries. Ha escollit aquest espai per dedicar-nos una entrevista farcida de greuges. El primer és la mateixa plaça de les Glòries, una prova més, segons Permanyer, que “els grans espais d’aquesta ciutat han fracassat”. Les Glòries havien de ser el centre de la vida a l’Eixample, segons el Pla Cerdà; en canvi, diu Permanyer, s’ha convertit en “la plaça de les derrotes”. L’entorn arquitectònic no té cap mena d’ordre ni harmonia. Des de l’edifici on som –una mena de Tente que Permanyer recorda que es va fer popular entre els veïns com “la Grapadora”–, passant pels nous Encants, la torre Agbar i el centre cultural la Farinera. Permanyer també és pessimista amb les obres de remodelació de la plaça: “Serà un desastre, urbanísticament no està ben plantejat”.

La trajectòria dels grans projectes urbanístics a Barcelona té més espifiades que encerts, concloc escoltant-lo. Em fa pensar en les infraestructures del Fòrum de les Cultures o les eternes obres de la Sagrada Família. Li esmento la urbanització de la Vila Olímpica i Permanyer no ho considera un desastre, però concedeix que li manca vitalitat: “Bohigas volia que la Vila Olímpica tingués vida 24 hores al dia. El fracàs de la Vila Olímpica és bàsicament de comerços, de les plantes baixes, on n’hi ha pocs”. Permanyer troba un aspecte comú en grans projectes de ciutat que no han acabat de consolidar-se: la ciutadania els considera llunyans. Permanyer recorda que Joan Clos volia reformar Montjuïc “per ser el Central Park dels barcelonins. Això va dir. Però els ciutadans encara veuen lluny Montjuïc, físicament i mentalment. Per això el MNAC pateix”. El mateix va passar amb el Park Güell, afirma Permanyer: “Va ser un fracàs perquè es considerava que era lluny”. El Park Güell es va obrir al públic com a espai municipal el 1926; actualment sembla més un destí per al turisme que no pas per als barcelonins.

Els teatres del Paral·lel i les seves estrelles han estat un dels plats forts de l’interès de Permanyer. Per això li dol la situació d’abandonament de referents, com el solar del Talia o l’Arnau: “El Paral·lel no es pot recuperar com als anys vint. Des dels anys vuitanta que viu un declivi perquè les coses brollen en altres barris. Aleshores només existia el Paral·lel”. Una preocupació especial de Permanyer és l’especialització dels barris: Paul Morand explicava que la City de Londres es buida a les cinc de la tarda perquè la gent no hi viu, només hi treballa. El Paral·lel està especialitzat en la nit. Quan un espai es converteix en un desert, s’omple de gent no desitjada”.

Més que un folgat finançament, Permanyer troba a faltar projectes municipals amb les idees ordenades. En el terreny cultural considera que l’oferta de Barcelona “està prou bé per no ser una capital d’Estat”. L’oferta d’una de les darreres novetats a la ciutat, el Museu de les Cultures del Món, “no depèn tant del pressupost com de viatjar i recollir les peces adients de la vida quotidiana”, diu Permanyer. La seva llarga trajectòria –abans d’escriure sobre Barcelona va ser un dels puntals de la informació internacional de La Vanguardia– li permet detectar inèrcies històriques a partir d’històries concretes, sovint oblidades: “El Museu Thyssen havia de tenir la seu a Barcelona. Així ho volien la baronessa i Pasqual Maragall. Però al final va anar a Madrid per la pressió del centralisme de l’Estat. Tenen el Prado i el Thyssen junts, frec a frec. Absurd”.

“No saben res”

Permanyer és molt crític amb l’anterior govern municipal i també amb l’actual. No rep bones sensacions de l’actual Ajuntament i només quan parla d’Ada Colau trenca el seu tarannà pausat per exposar nervis: “Hi ha poques coses que em semblen bé del que està fent Colau. Fa més d’agitadora que de gestora; no saben res. I [Gerardo] Pisarello igual, no sap res”. De CDC lamenta la seva oposició inicial a la creació de l’àrea metropolitana: “La Gran Barcelona ja hauria de ser una realitat, però Ramon Trias Fargas ho va voler aturar". Permanyer destaca que hi ha altres entrebancs: “L’àrea metropolitana és un tema polític perquè els de l’Hospitalet, per exemple, segurament fan més vida de barcelonins que d’hospitalencs. Hi ha gent que no viu a Sant Cugat, viu a Barcelona i després dorm a Sant Cugat”.

L’experiència també permet que Permanyer relativitzi l’alarmisme sobre el turisme. I això malgrat que a l’illa on viu –a la Dreta de l’Eixample– ha comptat que hi ha 27 hotels i pensions. “Els moviments contraris al turisme van tenir més intensitat fa vuit o deu anys que ara. Crec que l’emprenyament ha baixat. El debat ara se centra en com es gestiona”. Permanyer proposa que s’estudiïn idees concretes aplicades a l’exterior: “A Siena, a la plaça del Palio, està prohibit obrir establiments de menjar ràpid. A París, l’Ajuntament ha comprat llibreries [cèntriques]”. Permanyer és crític amb com s’ha gestionat la protecció de comerços històrics: “Sabien que això passaria; fa quinze anys en Jordi Portabella es va reunir amb mi i amb en Josep Maria Espinàs per analitzar com fer front a la fi de la llei d’arrendaments urbans. També s’ha de dir que és una polèmica demagògica. Les ciutats vives renoven els seus comerços”.

Hi ha altres velles batalles que Permanyer manté obertes. Explica que fa vint anys que demana que es retiri el nom del carrer de l’Aviador Franco, en honor a Ramón Franco, pilot del Plus Ultra i germà del dictador. Permanyer assegura que Ramón Franco va participar en bombardejos sobre Barcelona al final de la guerra. Enfront d’aquest cas, Permanyer considera “una injustícia claríssima” que la ciutat no li dediqui un carrer a Joan Antoni Samaranch. També veu una manca de rigor a l’hora de jutjar el monument i la figura d’Antonio López, el Marquès de Comillas, perquè dels seus negocis amb l’esclavisme només es té referència pel llibre libel del seu cunyat, Francesc Bru.

Desapareixen els excèntrics

Demano a Permanyer si troba a faltar una vida cultural més bohèmia, creativa i amb personalitat, com podia ser-ho la de la Gauche Divine; el seu posat torna a mudar, amb un punt d’ironia: “És que jo a Bocaccio no hi vaig anar mai, per una qüestió de principis, era una certa pijería... El que jo trobo a faltar són els excèntrics del carrer, el Maradona, el Vaquero... Els personatges exòtics desapareixen, tot s’està uniformitzant. Això d’ara m’avorreix. Falten Flavià, Nazario, Mariscal, Brossa... Tot s’assembla perquè ara tots tenim accés a les mateixes coses”.

D’altres entrevistats m’han destacat que Permanyer continua sent un gran passejador de la ciutat per descobrir detalls desconeguts. De la seva visita al Museu del Disseny marxa satisfet perquè ha descobert que a l’exterior, en una bassa artificial, hi ha un hidroavió antic. Permanyer no li acaba de trobar la gràcia a la instal·lació. També volta per conèixer els nous barcelonins? Els xinesos de l’Arc de Triomf? Els nous rics russos? “Doncs és un tipus de gent i de societats que no trobo gaire interessants. De moment són col·lectius circumstancials. Potser d’aquí a 15 anys ja no hi són”.