El Sevilla és un amic per a l’Espanyol

L'Espanyol s'havia complicat la vida de mala manera en el tram final de la temporada, sense joc ni resultats, pendent ja del transistor i del que passava en cases alienes perquè temia la propera visita al Camp Nou i qui sap si una pífia majúscula en l'última jornada que acabés en un maleït descens. Però l'equip blanc-i-blau ha trobat un bon amic en el Sevilla, també una mare que ha fet honor a la seva festivitat, perquè s'ha presentat a Cornellà com exigia el calendari però s'ha deixat l'ambició i l'ànsia al camerino, com si el partit no anés amb ells. Caicedo ha aprofitat el regal i Cornellà ho ha celebrat amb efusivitat, conscient que si la Lliga s'allargava una mica més ho tindrien magre per mantenir-se a Primera.

Tenallat per les necessitats, l'Espanyol ha evidenciat a cada jugada, a cada acció, una agitació incontrolable que s'ha traduït en un joc dels disbarats. Ni passades, ni trencaments, ni molt menys rematades, ni res de res. Un caos d'allò més incomprensible perquè el rival li ha lliurat la pilota i diversos metres, totes les pilotes dividides i fins i tot regals amb llaçada a la sortida de la pilota que s'han quedat en res. Resulta que el Sevilla estava d'allò més anèmic, fins al punt que els més malpensats dirien allò que podria estar manipulat de tan malament que han jugat, de les poques jugades que han proposat i pel fet que no han atacat gens, atès que no han signat cap xut entre els tres pals. Però ni amb aquestes l'Espanyol deia aquesta és la meva, almenys fins que Caicedo ha expressat el contrari.

Emery, com és lògic, ha vetllat pels seus interessos i prioritats, per la qual cosa ha presentat un equip ple de jugadors poc habituals. Ja sap que a Europa hi arribaran d'una o d'una altra via, bé per la Copa —juga amb el Barça a la final—, bé a través de la Lliga Europa,competició en la qual aquest dijous rep el Xakhtar a la tornada de les semifinals, o bé per la mateixa Lliga. Matos i Curro, dos joves novells, han corregut per a tots, potser per això de demostrar alguna cosa i treure el cap a l'elit, però els ha faltat precisió. Un embolic generalitzat al qual només Cristóforo s'ha rebel·lat, sabedor que era l'únic que posava ordre i sentit amb els seus desplaçaments als costats o passades interiors a Iborra i Llorente, que posaven el cos per girar-se però que perdien l'esfèrica davant les ajudes defensives de la defensa rival. I aquí es diluïa el Sevilla, que en tenia prou amb defensar per evidenciar que era al partit.

A l'Espanyol li ha costat moltíssim traduir l'ànsia en futbol, com ha exposat aquesta estadística vergonyosa que no han aconseguit cap xut a porteria en el primer acte, només una rematada llunyana de Víctor Sánchez que ha xiuxiuejat al pal. Gens estrany si es té en compte que des de fa molt temps no té un pla, una idea, un llibret. Per sort la pressió avançada, voraç i intensa, que ha donat els seus rèdits amb transicions defensa-atac als peus de Diop o Víctor Sánchez, desdibuixats al final perquè en el moment que trepitjaven l'àrea se'ls ennuvolava la vista o se'ls feia un nus entre les dues botes.

Però després de l'entreacte l'Espanyol ha sortit amb aires renovats, més profund i agressiu. Els justos per destapar el senzill Sevilla. Així, amb una centrada d'Hernán Pérez, Víctor Sánchez ha rematat al pal. I després, amb una bona triangulació a la zona de tres quarts, Asensio ha deixat anar una fuetada que ha escopit el pal i que ha rebotat a l'esquena del porter, que després ha rematat a gol Caicedo. Ho ha celebrat amb ganes Cornellà i el Sevilla s'ha encongit d'espatlles, que ha seguit sense saludar de prop Pau. Punt i final del duel, també del patiment.

El triomf maquilla la temporada blanc-i-blava, però convida a una profunda reflexió: l'afició ha rebut el tècnic Galca amb una expressiva xiulada perquè no entén les seves rotacions i invents; els jugadors van decapitar Sergio González per imposar la seva voluntat de joc i per poc no s'estampen de cara a terra; i la nova directiva va prometre El Dorado abans d'hora i gairebé no surt del fang. Aquesta salvació ja la té per la mà, però jugar amb foc en un esport perillós gairebé mai surt bé. I, de pas, no sempre hi ha amics com el Sevilla.