El sant patró dels bojos d’aquí

No és estrany que els dominics consideressin Ramon Llull un heretge, que els professors de la Sorbona menyspreessin la seva presumpció, que els prelats de la Cúria detestessin el seu intrusisme, que els teòlegs de la Cort el difamessin com un boig visionari. Al cap i a la fi, el Ramon es va presentar davant d’ells com un escollit per Déu per escriure “el millor llibre del món” i com l’“advocat i procurador dels sarraïns”.

Ramon Llull va baixar de la muntanya Randa igual que Moisès del Sinaí: il·luminat per la resplendor de la divinitat i encarregat de portar a coll el pes de la seva aclaparadora tasca. El noble egipci redimiria el poble d'Israel esclavitzat pel Faraó; però al Ramon li va tocar una missió desgavellada: empeltar a la cosmografia medieval la supremacia de la Raó. Desafiant els tribunals de l'època, Ramon Llull va proclamar que la seva Ars Magna està per sobre dels llibres sagrats i que fonamenta entre els homes l'art d'entendre, no el costum de creure.

A través d'un galimaties no gaire ben comprès el Ramon es va anticipar als humanistes florentins, als enciclopedistes il·lustrats, i va formular en plena Edat Mitjana un entusiasme que només seria superat pel Segle de les Llums. El seu artefacte cibernètic, un giny lingüístic sense precedents, estableix rigors conceptuals sòlids per al pensament i ensenya les maneres en què la raó “dubta, examina i comprova”. L'èmfasi amb què el Ramon parla del seu Art és d'una ambició enlluernadora. Va concebre el seu Ars Magna per regalar ciència al poble, “sortir de la servitud de les ciències confuses” i “ordenar totes les coses que puguin cabre en la investigació humana”.

La magnífica biografia de Llull que publica el professor Fernando Domínguez Reboiras a Arpa Editores, “El mejor libro del mundo”, és oportuna no per coincidir amb el 700 aniversari de la mort del filòsof, sinó perquè al Mediterrani es produeix la mateixa batalla que va tenir lloc llavors. L'erudició amb la qual el Ramon aprèn la llengua i la cultura àrab li permet posar en qüestió els seus orgullosos contemporanis: “Per què són els sarraïns més intel·ligents com més envelleixen, mentre que amb els cristians passa el contrari?”

Amb la seva admirable energia el Ramon va retreure a reis, papes i cardenals que consentissin “als que es barallen, maten i cauen en captivitat”. La seva apologia de la Raó concloïa en un sorprenent al·legat pacifista: “Conservem una forma de disputar de respecte i servei mutu, ja que la guerra, el rancor i les tortuositats impedeixen als homes estar d'acord”. La confiança del Ramon en el poder de la paraula, les virtuts de la persuasió, el geni de l'eloqüència, ens fan sospitar que, per a ell, la conversa era millor que la conversió.

La seva llarga i prolífica existència d'agitador polític i escriptor —el virtuós inventor de la llengua literària catalana— va trobar la seva rèplica en el Caballero de la triste figura de Cervantes. L'amarga confessió de Llull, quan gairebé al final dels seus dies fa balanç del seu fracàs, sembla provenir d'una indesitjable revelació: “Sóc vell, pobre i menyspreat, recorrent sense parar el món, es burlen de mi com si jo fos un fatu que parla com un boig”.

El Ramon va ser un “foll d'amor”, de la mateixa manera que Dant va ser un “fidel d'amor”. El lema lul·lià —“recordar, conèixer, estimar”—, de suggeridora afinitat platònica, és el programa filosòfic de l'home que encara en la postmodernitat segueix sent “aquest animal que homifica, que va fent-se home, deïficant-se”.