Ai, Carmela!

Un nou terme envaeix la cultura pop. La paraula disruptiu es cola en abundància en el lèxic de músics, informàtics, artistes i escriptors, i es refereix a algú o alguna cosa que provoca una ruptura brusca en la “cultura oficial” o que porta la creació un pas més enllà. Disruptors són l’arquitecte Bjarke Ingels, que ha dissenyat una estructura en forma d’U en el punt més al sud de Manhattan per protegir la ciutat de les pujades del nivell del mar (i de l’arquitectura de Calatrava!), el cineasta Spike Jonze per la seva pel·lícula Her, o la model i actriu transgènere Hari Nef. A Catalunya tenim, d’entre no pocs, els Manel. La màxima disrupter: “Convertim l’anormal en normal”. El tema ve al cas pel cap monumental que Jaume Plensa ha instal·lat provisionalment a la cantonada del (Petit) Palau de la Música (al qual se sumen tres més a l’interior de l’edifici). Carmela, que així es diu la peça, ens porta al més essencial principi de negació o neutralització de tota conducta disruptiva. I també a la pregunta: què passa quan el normal se’ns ven com una anomalia?

La disrupció sol ser una mica congènita en el bon artista. El 1979, Richard Serra va col·locar una escultura en una anodina plaça del baix Manhattan per encàrrec de l’administració Carter, dins el programa Art in Architecture. En un espai semicircular, sense bancs ni arbres, l’artista californià va instal·lar una llarga planxa d’acer cor-ten de 36 metres de llarg i gairebé quatre d’alt en forma d’arc que interrompia les vistes habituals de la plaça. “Allà em vaig trobar únicament una font i, és clar, un s’espera una escultura al costat d’ella per embellir el lloc. Jo he trobat la manera de dislocar la funció decorativa de la plaça i portar activament la gent al context de l’escultura”, va declarar l’artista després de la inauguració. Durant cinc anys, Tilted Arc va activar el debat sobre la funció de l’art emplaçat a l’espai públic. Societat civil i polítics s’hi van posicionar a favor o en contra. El 1985, l’administració nord-americana va decidir que l’obra era inadequada, una molèstia, vaja, i va comunicar la decisió de recol·locar l’obra en un espai alternatiu. Serra s’hi va oposar rotundament, tot argumentant que canviar l’obra d’emplaçament significava destruir-la. Finalment va ser desmantellada i retirada del seu lloc original, a la nit, com si es tractés d’alguna cosa clandestina.

Una escultura en un lloc tan “contaminat” hauria de demanar acció, no contemplació

En quin lloc de la nomenclatura artística col·locarem l’escultura de Plensa? És evident que es tracta d’una obra familiar, complaent, com ho són els múltiples caps i estàtues de poetes amb colors fluorescents que ha anat repartint en aquests últims anys al llarg de la geografia mundial. “No és una icona pràctica, és per al cor i per donar energia”, ha comentat l’artista. La veritat és que aquesta obra dóna sentit a una altra paraula de moda: resiliència. Carmela representa l’obstinació i la resistència de Plensa davant de les suspicàcies que genera el cap que vol col·locar, aquesta vegada amb caràcter permanent, a la platja de la Barceloneta. L’estratègia és guanyar-se l’aplaudiment de la majoria de les persones que acudeixen a veure el cap de ferro (la veritat és que agrada a molts públics i és ideal per a un selfie) i convèncer així el consistori, una acceptació que també busca Frederic Amat per a la seva intervenció a la façana del Liceu, molt més disruptiva en termes formals. En aquest sentit, la peça de Plensa sí que és pràctica. Però no el lloc on està situada —impossible desvincular-la del cas Palau—, ja que ens segueix recordant l’avarícia humana, la lentitud de la justícia i la corrupció de la classe política. Una escultura en un lloc tan “contaminat” no hauria de demanar contemplació, sinó acció.

I una recomanació final: l’arxiu fotogràfic de Peter Piller fet amb les portades i contraportades obtingudes de la revista militar d’Alemanya Oriental Armeerundschau (1956-1990), que servien per preparar els seus joves en el servei militar. Les imatges de dones al costat de peces d’armament (ai, Carmela!) són una denúncia de la perversa erotització i estetització de la guerra. A la vista dels drames bèl·lics que ens serveixen cada dia els telenotícies, l’exposició de Piller no pot ser més disruptiva.

DON’T HATE THE PLAYER. HATE THE GAME

Peter Piller. Galeria ProjecteSD

Passatge Mercader, 30, baixos

Fins al 30 d’abril