El club de les idees mortes

Hi ha gent que estima les idees mortes, conceptes que han fracassat o ja no funcionen, però segueixen sent útils per obtenir l'adhesió dels ciutadans i com a conseqüència el poder. Moisés Naím ho ha explicat en el seu llibre Repensar el mundo (Debate), i en concret en el capítol "Qué es la necrofília ideológica". Hi ha idees, en efecte, que són autèntiques zombis. Van ser concebudes per a unes èpoques i circumstàncies que ja no existeixen o en tot cas no són les nostres, i seguim fent-les servir com si fossin fresques com una rosa.

Les idees mortes tenen els seus clubs exclusius, partits a dreta i esquerra, nacionalistes o antinacionalistes, que no podrien viure sense elles. Entre elles algunes són a més mortíferes, és a dir, poden desbordar el pensament i la paraula fins a convertir-se en accions amb conseqüències letals. No hi ha idea morta més perillosa que la de la utilitat i moralitat de la violència política en defensa d'una causa pretesament justa. La història del terrorífic segle XX constitueix una demostració dels seus efectes en la difusió del dolor i de la mort sense aconseguir cap dels objectius que els seus apòstols propugnaven. També la desgraciada i nefasta peripècia del terrorisme europeu, des de les Brigades Roges fins a ETA.

En democràcia no n'hi ha prou amb arrumbar aquesta idea morta, com certament ja hem fet. No n'hi ha prou amb deixar d'utilitzar-la ni tan sols en la seva forma més estilitzada, que és com a amenaça o possibilitat de regressió. Estem davant un zombi radioactiu al qual cal enterrar en el punt més profund d'un avenc mitjançant una condemna oberta i clara, sense vacil·lacions ni reserves mentals, igual que condemnem les atrocitats del nazisme, l'estalinisme o el colonialisme. Hi ha raons morals per fer-ho, que quedi clar. Però també n’hi ha de polítiques. Aquesta idea morta i mortífera, a més de moralment repugnant, ha servit pel contrari del que es proposava, i en comptes d'alliberar ha esclavitzat, assassinat en comptes de salvar vides, i fins i tot empobrit en comptes de donar prosperitat a la gent.

Jordi Évole fa anys que busca que Arnaldo Otegi condemni la violència d’ETA. Ho va intentar en una maldestra i breu conversa el 2009, quan ETA encara matava, i ho ha intentat ara en una altra de més llarga i elaborada, quan ETA ha deixat les armes i busca revertir la seva indiscutible derrota com si fos una victòria escenogràfica, que converteixi el relat del seu passat en una explicació redemptora en la qual els terroristes morts i empresonats es converteixin en herois sacrificats per la pàtria independent. El principal artífex d'aquesta mentida és Otegi, però alhora n’és també el protagonista. És difícil saber si Otegi ha manat molt a ETA o fins i tot si n’és el seu autèntic cap —aquesta va ser l'única i més important pregunta que li va faltar a l'entrevista—, però és segur que, degudament i fraudulentament mandelitzat, ell és el principal instrument per convertir la derrota efectiva en una victòria almenys simbòlica o narrativa.

La prova que això és així és la seva persistent negativa a condemnar el passat de violència d’ETA, amb arguments fal·laços i autoindulgents que s'embosquen en la simetria, la falta de condemna recíproca, el patiment dels presos i les seves famílies, i per descomptat el terrorisme d’Estat. Hi ha un moment, especialment aclaridor, en el qual Otegi demana a Évole que entengui la violència en el context històric dels anys 50 i 60, en el moment de les lluites dels pobles colonials per la seva emancipació. I és aclaridor perquè aquí treuen el cap, amagades, les autèntiques idees mortes que poblen la ment dels abertzales i dels seus admiradors i amics.

Als qui pertanyen al club de les idees mortes cal dir-los quatre coses ben clares. Euskadi, Catalunya i Galícia no són nacions oprimides. No hi ha pobles colonitzats ni territoris ocupats a la Península Ibèrica. Mai a la història d'Espanya han estat més lliures Euskadi, Catalunya i Galícia ni més lliures i pròspers els seus ciutadans. Mai els seus respectius autogoverns havien arribat tan lluny. Mai les seves llengües han estat més cuidades i protegides, les seves identitats més reconegudes, les seves cultures més estimades. (I tot i així, és encara poc i no cal baixar la guàrdia ni deixar-se adormir pels èxits ja obtinguts).

Res del que tingui a veure amb el dret d'autodeterminació, amb l'emancipació dels pobles oprimits i amb la descolonització, serveix per a les nacionalitats històriques espanyoles. El problema espanyol no és d'autodeterminació, sinó de perfeccionament de la democràcia, i en el cas català de resolució del contenciós sorgit de la reforma de l’Estatut del 2006 i de la sentència del Constitucional que l’esmena. I això només es fa amb diàleg, democràcia i pactes, no amb el retorn d'una idea morta, utilitzada per última vegada després d'una guerra civil en la secessió de Sudan del Sud, un dels països més pobres i violents del planeta.