Ningú vol ser President

Només conèixer-se la renúncia de Mas a presentar-se a la investidura com a president de la Generalitat, algú va escriure que en el fons l'aspiració secreta del líder de CDC era la de convertir-se en l’Arzalluz català, movent des de l'ombra els fils del poder polític en aquest país però sense patir l'inevitable desgast de la gestió directa del dia a dia. Des del primer moment vaig manifestar el meu acord amb aquesta tesi, incloent en la meva coincidència la reserva que l'autor de l'escrit manifestava respecte que també era d'esperar que el designat com a substitut més o menys instrumentalitzable es resistís a exercir un paper tan poc lluït, intentés ser protagonista de la funció i, per tant, posés en perill d'aquesta manera l'expectativa, alimentada per qui l’havia designat, que es limités a ser un mer actor de repartiment. En tot cas, Puigdemont s'hauria incorporat a la ja llarga llista de polítics col·locats en llocs de responsabilitat amb la poc dissimulada intenció de ser teledirigits, guardar-li el lloc al sortint per si es decideix a tornar o, simplement, fer bo amb la seva debilitat política qui abans va ocupar el mateix càrrec.

Però Puigdemont ha sorprès tothom en decidir-se a seguir els passos del seu antecessor en un sentit no previst. En quin? En el de menysprear la importància de la institució catalana més alta. Perquè aquest és el missatge que s'han obstinat a difondre alguns dels incondicionals que en els últims anys van destacar més per la seva tancada defensa de la figura d’Artur Mas: després de defensar aferrissadament la seva entregada disponibilitat a cedir davant la CUP quant calgués per tal de mantenir-se al capdavant de la Generalitat, en el precís instant en el qual va tirar la tovallola van decidir reeditar la rondalla de la guineu i els raïms i van passar a afirmar que no hi havia cap motiu per preocupar-se perquè la Generalitat actual amb prou feines era una altra cosa que una estructura administrativa buida, comparable a una diputació provincial sense cap contingut polític.

Des de llavors, aquests mateixos incondicionals semblen haver-se proposat la tasca de fixar a la ment de la ciutadania catalana la imatge següent: Puigdemont és el president de la Generalitat, però Artur Mas és el president de Catalunya. L'al·ludit s'ha dedicat amb notable obstinació a una tasca com aquesta molt més que a reflotar la seva enfonsada formació.

No hi ha acte públic rellevant —això és: en el qual estigui previst que acudeixin les televisions—, ja sigui la inauguració d'una línia de metro, la rebuda de Francesc Homs a la seu de CDC després de la seva declaració davant el TSJC o fins i tot la defunció d'un exfutbolista il·lustre, en el qual l'expresident no sigui present, i no de manera precisament simbòlica, sinó deixant el testimoni d'unes paraules que marquen públicament la direcció per la qual ha de transitar el presumpte hereu (per exemple, declarant —ell!— que no s’han de fer a la ciutadania catalana promeses que no es poden complir).

Puigdemont, en efecte, sembla haver-se decidit a imitar, també en això, el seu antecessor i li ha agafat per mostrar una displicència de to idèntic cap a la institució que ara presideix. Així, declarava recentment que “per anar a gestionar una Catalunya autonòmica no hauria deixat de ser alcalde per ser president”. I afegia a continuació que només pilotaria un tram del procés, el que, paraules textuals, va “de la postautonomia a la preindependència”. Llàstima que no aclarís si aquesta última fase és la que es va iniciar el novembre passat, amb la solemne declaració parlamentària de desconnexió, o la que començarà amb la redacció de la constitució catalana, tasca que aquest passat dijous anunciava que quedava ajornada per a la propera legislatura.

Però, per més benèvola que pugui ser la nostra interpretació de les paraules de Puigdemont, resulta difícil que aquestes no alimentin una sospita. Potser no sempre, en la disjuntiva entre ser cua de lleó o cap de ratolí, l'opció més adequada és la primera. Probablement per això l'actual president ha començat a deixar anar l'anunci que no pensa presentar-se com a candidat a la Generalitat en les properes eleccions. Es comprèn. Quan els qui haurien de defensar el rei de la selva es dediquen a proclamar als quatre vents el seu lamentable estat, no és d’estranyar que n’hi hagi que acabin preferint una vida afable i tranquil·la entre rosegadors.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.