Porno dur al Macba

Son pornogràfiques les desigualtats que posa en evidència el sistema de l'art contemporani? L'artista Andrea Fraser (Billings, 1965) així ho creu, i per això el 2003 va demanar al marxant Friedrich Petzel que li trobés un col·leccionista disposat a mantenir relacions sexuals amb ella davant d'una càmera i a adquirir la primera còpia de l'obra derivada. L'enregistrament, íntegre sense talls excepte l'eliminació del so, és una de les peces més impactants de la retrospectiva El 1% c’est moi, que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) dedica a l'artista nord-americana. Per descomptat es tracta d'una peça molt més forta, compromesa i xocant que l'escultura de l'exrei Joan Carles sodomitzat, que va provocar la pitjor crisi del Macba i la caiguda de l'anterior cúpula directiva.

“S'han dit moltes mentides sobre aquesta performance, com que el col·leccionista va pagar 20.000 dòlars per participar-hi. No és cert, però no revelaré el preu de l'obra. L'objectiu és explicitar la relació d'explotació entre el col·leccionista i l'artista. Jo no funcionava com una prostituta, sinó més aviat com una pornògrafa o una actriu porno i no em preocupava en absolut ser explotada pel col·leccionista, tot el contrari”, explica Fraser, que s'ha convertit en tot un referent pel que fa a l'art polític i la crítica institucional des d'una perspectiva feminista.

La mostra, oberta fins al 4 de setembre, reuneix una trentena de les obres més rellevants de la seva trajectòria per àmbits temàtics, realitzades al llarg de tres dècades. Vídeos, memòries d'accions, instal·lacions, fotografies, obres sobre paper i documentació, conflueixen en una espècie de gran comèdia interpretada per tots els agents del món de l'art, artistes, comissaris, galeristes, comissaris, mecenes i públic: ningú es lliura de les seves crítiques mordaces i la seva ironia. Ho demostra a la secció dedicada a les relacions entre les classes socials i el gust, on es projecten tres performances de la sèrie May I help you, en què Fraser visita una mostra i la comenta assumint la personalitat de sis persones, representatives de sengles condicions socials. “És molt evident com s'interioritzen els codis, gestos i comportaments que defineixen la pertinença i el sentir d'una determinada classe social”, indica l'artista que, malgrat la seva desimboltura i facilitat per a la interpretació, no deixa res a la improvisació. “Tant si actuo com si dirigeixo sempre treballo amb guions molt tancats. És com escriure una partitura”, assegura.

L'apropiació d'imatges, textos i dades reals és, juntament amb la performance i el cos com a vehicle de creació artística, una constant en el seu treball des dels anys 80. Malgrat la crítica radical de les institucions que proposa en les seves intervencions “com qualsevol que ofereixi un servei”, les seves obres han estat presents en tots els esdeveniments que han marcat fites en la història de l'art més recent. “Les seves peces permeten recórrer l'evolució del món de l'art i com han canviat les preguntes que planteja”, indica Cuauhtémoc Medina, comissari del projecte, que després es presentarà al MUAC de Ciutat de Mèxic, juntament amb la conservadora del Macba, Hiuwai Chu.

Histriònica i versàtil, Fraser no només va participar en la cèlebre biennal de Sao Paolo dedicada a l'antropofàgia sinó que la va canibalitzar convertint-se en una atípica reportera de televisió i el 1993 va participar a la Bienal de Venècia, recordada per la crisi de les representacions nacionals, al Pavelló d'Àustria amb un vídeo on donava la benvinguda des del punt de vista de diferents personatges del món artístic. Per descomptat no podia faltar l'acció que va realitzar al Guggenheim de Bilbao, on duu a terme al peu de la lletra totes les indicacions de l'audioguia, per la qual cosa la seva visita se centra en aspectes nimis de l'edifici en comptes d'admirar les obres d'art. El seu títol El petit Frank i la seva carpa, irònic i descriptiu com és habitual en ella, al·ludeix al fenomen dels arquitectes estrella i el seu desinterès per les exigències dels artistes a l'hora de dissenyar un museu.