Sobirania i in(ter)dependència

Estem en un període en el qual la constatació de les enormes interdependències que creuen les nostres vides no ens impedeixen reclamar constantment més sobirania, més capacitat per decidir sobre el que ens afecta. Paraules o termes com “empoderament”, “consumidor proactiu”, “emprenedor”, fan referència a la necessitat de canviar la distribució de rols que uns altres ens van assignar. Rebutgem ser considerats simples objectes de la decisió d'uns altres, i reclamem ser subjectes, protagonistes d'allò que vivim. Reforçar el nostre poder, passar de simple consumidor a productor, canviar les nostres vides iniciant nous projectes, són part del discurs emancipador.

Aquest fenomen es produeix tant en l'esfera personal com en la col·lectiva i institucional. Els països estan sotmesos a constants limitacions sobre la dinàmica econòmica o social. La mundialització financera és un fet irreversible, com l'és la connexió informativa o la interdependència tecnològica. I és també irreversible el flux constant de gent anant d'un lloc a l'altre, per motius ben diferents.

Els estats pateixen aquest gran canvi des de fa temps i són ja pocs els que s'atreveixen a fer gala o presumir de sobirania. El que el jurista Jellinek definia com a atributs de l'Estat (territori, població i sobirania), són avui espais mixts, híbrids i constantment sotmesos a lògiques que els afecten i condicionen.

Malgrat tot això, molts segueixen referint-se de manera engolada a “independència” i “sobirania” com a conceptes absoluts, assolibles i plenament operatius. Aquesta mirada alimenta la dimensió màgica del que aconseguiríem efectivament quan arribéssim a ser independents i sobirans. És evident que arrosseguem expressions i conceptes que servien per descriure una realitat que s'ha anat modificant. Qui és avui sobirà?, qui és avui el “nosaltres” sobre el qual es fonamenta la versió constitucional i democràtica de la sobirania? Estem en un escenari de pluralisme de poders i d'interdependències tant internes com externes als estats. Hem cedit poders a la Unió Europea sense que tinguem un “nosaltres” europeu ni puguem parlar seriosament de constitució, d'assumpció de responsabilitats i de democràcia plena en la presa de decisions comunitàries.

Però, dit tot això, també és cert que no és el mateix tenir un Estat propi que no tenir-lo. La sobirania té una dimensió institucional. És una forma de descriure un conjunt de regles persistents que prescriuen els formats d'acció, que els limiten i que d'aquesta manera modulen el que és o no possible. Disposar de projectes àmpliament compartits internament, permet accedir amb més garanties a influir en els fluxos de decisions interdependents constantment en marxa. Disposar de l'instrument “Estat” permet ser convidat a taules, fòrums i debats als quals d'una altra manera només s'accedeix per persona o institució interposada. Tenir sobirania avui no és tenir supremacia. És disposar d'un estatut d'autoritat legal que et dóna un plus de capacitat per negociar les condicions i els impactes de la innegable interdependència.

A Catalunya necessitem disposar d'aquest plus, la qual cosa no passa forçosament per la plena independència, però sí per disposar del reconeixement de ser subjecte polític, de ser el “nosaltres” necessari per adquirir l'estatut legal que permeti el plus de negociació i poder abans esmentat. I ho necessitem sobretot per preservar elements propis d'identitat, i per establir coalicions amb altres subjectes polítics que comparteixin valors i interessos en la defensa de les múltiples sobiranies avui en qüestió. Ens referim a sobiranies com l'energètica, tecnològica, alimentària o l'estrictament social i vital. Un conjunt de sobiranies que omplin de contingut la paraula democràcia.

No hi ha una essència intrínseca en el concepte de sobirania, sinó un component relacional que pot permetre afrontar la despolitització i desdemocratització que la lògica neoliberal i global exerceix a tot arreu, substituint protagonisme ciutadà per formes tecnocràtiques i autoritàries de gestió que, a més, alcen cada vegada més muralles i barreres. És insostenible el manteniment de la distinció “interior” i “exterior” que és bàsica en la concepció tradicional de la sobirania. El que està en joc és si la creixent interdependència en la qual vivim pot democratitzar-se i donar així resposta col·lectiva a la quasisobirania dels mercats financers.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.