Arqueologia contemporània

No hi ha res que es pugui comparar amb l'evolució tan ràpida i radical, que ha experimentat la tecnologia en les últimes tres dècades. Ho confirmen les obres reunides a No tinc por de cap mal, la primera exposició individual de José Antonio Hernández-Díez (Caracas, 1964) en una institució espanyola, oberta al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), fins al 26 de juny.

Aprofitant la presència a les col·leccions del Macba i de la Caixa (actualment integrades en un únic fons) de dues obres especialment representatives de la primera època de l'artista, Latitudes (la parella de comissaris formada per Mariana Cánepa i Max Andrews) ha rescatat una sèrie de peces que, després d'estrenar-se a la galeria RG de Caracas el 1991, van anar a col·leccions particulars i mai més es van exposar. És l'època de la nova iconografia cristiana, durant la qual Hernández-Díez, escolà fins als 14 anys, reinterpreta en clau tecno pop els símbols més venerats del catolicisme en escultures i instal·lacions audiovisuals experimentals, que tracten de la mort i la resurrecció combinant tecnologia i creences paranormals. És el cas de San Guinefort, una insòlita peça que consisteix en un reliquiari més semblant a una incubadora, en el qual jeu un gos dissecat que, segons una llegenda medieval silenciada per l'Església, representa la veritable naturalesa d'aquest sant protector dels nens.

Són obres inquietants, alienes a la morbositat, que revelen l'interès de l'artista veneçolà, establert des de fa anys a Barcelona, per la literatura de terror, la tradició romàntica, l'estètica gòtica, l'il·lusionisme i les ciències ocultes. La por ancestral a ser enterrat viu, pren forma en la secció transversal d'una tomba, amb un vídeo en blanc i negre que revela sota la terra encara tova una dona convulsionant. La situació resulta encara més terrorífica pel contrast entre el paisatge bucòlic de la meitat superior de la instal·lació i la terrible realitat que s'oculta en la meitat inferior. Un cor animal que sura en formaldehid i continua bategant gràcies a la tecnologia mèdica, un conjunt de monopatins fets amb escorça de porc (La Hermandad) i una misteriosa projecció de llum vermella que amaga una espècie de poltergeist a punt per revelar-se quan un espectador acciona el flaix, són algunes de les obres més provocadores i suggerents de la selecció.

Encadenat

Considerant l'imaginari de l'artista no hi podia faltar un homenatge a Houdini, l'escapista més cèlebre de la història, interpretat pel mateix Hernández-Díez que apareix encadenat intentant sortir de la seva captivitat, en la retransmissió d'un televisor dels anys 70 submergit sota l'aigua. “M'atreu la relació impossible entre aigua i electricitat”, afirma Hernández-Díez, que per contextualitzar al present les obres fetes entre el 1988 i el 1994, ha creat un nou conjunt inspirat precisament en la percepció de la llum. “Quan va arribar el món digital vaig perdre tot l'interès pel vídeo. Ara m'interessa la llum en el seu sentit no funcional”, explica l'artista, representat per la galeria Estrany-de la Mota. Les seves últimes obres són grans gravats, fets amb àcid sobre panells de coure, que representen els filaments de les bombetes i alhora evoquen torres d'alta tensió i símbols ocultistes.