Lluites koinistes

Em costa entendre l’enrenou que ha generat el manifest del grup Koiné i la raó, em temo, és que em costa d’entendre bona part del contingut del manifest. Però més enllà del contingut específic, hi ha un to general en el manifest que grinyola. I crec que grinyola o bé per una ingenuïtat esfereïdora o bé per un cinisme mefistofèlic. Em refereixo, esclar, al to que gasta l’argumentari neoindependentista, segons el qual Catalunya és un país impecable en comparació amb Espanya, i a la insinuació que ho serà encara més quan esdevingui una república independent.

En el manifest del grup Koiné hi ha una denúncia explícita respecte de la política lingüística opressora de l’Estat espanyol. El castellà té l’estatus social que té a Catalunya no perquè hagi penetrat de manera natural en les capes populars mitjançant les onades migratòries, sinó a causa de tot un entramat juridicopolític destinat a arraconar l’ús del català. No entraré a discutir la veracitat d’aquest relat. Assumiré, ex hypothesi, que és vertader. Només vull posar de manifest que no entenc com pensen fer els koinistes que el català esdevingui la llengua principal (o primordial, o oficial, tant m’és) en la hipotètica república catalana si no és mitjançant un entramat juridicopolític que arraconi el castellà.

El dret, i no parlo del dret espanyol o del mexicà, sinó del dret com a concepte, és un mecanisme de control social que, mitjançant el poder coercitiu, busca que els ciutadans compleixin les normes. No acabo de veure per què el dret en la futura república catalana hauria de ser una institució harmònica que prescindís del poder coercitiu per fer complir les normes. Les úniques conjectures amb les quals m’atreviria a especular per explicar per què algú podria acariciar un disbarat teòric i conceptual d’aquesta magnitud són mútuament excloents. O bé es tracta d’una ingenuïtat —i probablement també d’una ignorància teòrica— aclaparadora que impregna tot el procés independentista, i el manifest koinista no n’és sinó una mostra més, o bé el cinisme galopant s’ha apropiat del procés independentista. Tot i que les conseqüències pràctiques són les mateixes, tant en un cas com en l’altre, la veritat és que des del punt de vista del judici que tota aquesta història ens mereix hi ha algunes diferències. Si els koinistes, així com alguns independentistes, són bàsicament ingenus, no se’ls pot atribuir mala fe i això, diria, és bo; ara bé: fa por saber que gent d’aquesta ingenuïtat serà la que construirà un país. Sarà tutto un pasticcio, dirien a Itàlia. En canvi, si els koinistes són uns cínics, aleshores tenen mala fe i, de manera deliberada, prometen un paradís que senzillament no existeix.

En qualsevol dels dos casos el problema prové, com moltes altres vegades, de la comparació obsessiva amb Espanya. Qualsevol Estat al món ha adoptat mesures similars a les de l’Estat espanyol. I si això és així, aleshores no es tracta que la Catalunya koinista sigui diferent d’Espanya; el que afirmen els koinistes, conscientment o inconscient, és que la Catalunya koinista és diferent de qualsevol altre Estat del món. Però s’equivoquen. Catalunya no és tan especial com per situar-se fora dels conceptes.

Un dels eslògans dels que més s’ha abusat en els anys precedents del procés ha estat aquell segons el qual la independència de Catalunya significaria convertir Catalunya en un país normal. Doncs bé, en els països normals els Estats tenen el monopoli de la força i pretenen, mitjançant l’ús del poder coercitiu, que els ciutadans actuïn d’acord amb les normes que els òrgans legislatius promulguen. Si el legislador, a la república catalana, decidís que el català fos la llengua primordial a Catalunya, aleshores posaria en marxa tot un entramat juridicopolític, que involucraria el poder coercitiu (això no implica necessàriament l’ús de la força, per descomptat, però sí l’amenaça de l’ús de la força en cas que el ciutadà no es conformi a la norma) per arraconar el castellà. Així doncs, no veig gaire com es podria aconseguir l’estatus monolingüe del català sense arraconar el castellà. I si els koinistes sostinguessin que ells no afirmen res de tot això, llavors tot l’episodi, a més d’insignificant, com ja l’ha qualificat Valentí Puig, seria desconcertant: en què coi es diferenciaria la política lingüística de la futura república catalana de l’actual legislació lingüística a Catalunya?

Pau Luque és membre de l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.