Els dijous, esperpent

Els dijous són dies especialment indicats per a fenòmens esperpèntics o miraculosos, segons preferència. Aquest dijous passat ni ha estat una excepció ni ha defraudat: s'ha conegut l'enviament d'una carta del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro a 12 comunitats—entre elles Catalunya—, demanant que d’aquí a 15 dies s'adoptin mesures de “congelació de la despesa”. El motiu és complir l'objectiu de dèficit, la distribució del qual entre administracions s'encarrega d’“ordenar” el Ministeri d'Hisenda. En la descentralitzada Espanya de les autonomies és el Govern central qui va decidir el 2015 —igual que anys anteriors i gràcies a la seva sobrerrepresentació al Consell de Política Fiscal i Financera (50% dels vots)— que les administracions que presten serveis als ciutadans no havien de superar un inassumible sostre de dèficit del 0,7%, que la majoria han duplicat. Mentre, l’Administració central es fixava per a si mateixa un generós 2,9%.

Si el sant Dimes del film Los jueves, milagro anuncia al gastat i vilipendiat ximple del poble que precisament cada dijous obrarà el prodigi de la seva aparició, en aquesta Espanya de les autonomies es pretén convèncer els ciutadans que el repartiment del dèficit no se centrifuga a les comunitats —com realment passa— sinó que estem davant un do que administra amb irreprotxable mà de sant el Ministeri d'Hisenda. Per què buscar fórmules corresponsables, federals i, definitivament, mundanes si es pot comptar amb la intercessió divina? García Berlanga va mostrar en la seva pel·lícula la connexió entre l'esperpent i el miracle gràcies a l'imaginari poble de Fontecilla, que en ple nacional-catolicisme (1957) aspira a convertir-se en el Lourdes espanyol. El cas és que fins i tot comunitats governades pel PP veuen més rastre d'insensatesa que de miracle en la carta de Montoro.

També esperaven sant Dimes —el bon lladre— dijous passat al PSOE, quan buscaven un acord de Govern amb Podem i Ciutadans. Els socialistes són els únics amb una fe infrangible en un pacte a tres bandes que frega l'impossible. És ben cert que l'acord és la taula de salvació del seu líder actual, però les mesures acordades entre PSOE i Ciutadans no serveixen per sumar Podem, mentre que les propostes del partit de Pablo Iglesias —detallades en la reunió del dijous i amb referèndum per a Catalunya inclòs— són inassumibles pels de Rivera en primera instància i, en menor mesura, pels de Pedro Sánchez. No obstant això, aquí hi ha el PSOE —davant la inacció del PP— amb una fe cega en les capacitats taumatúrgiques de Pedro Sánchez, que fa crides a l'ecumenisme i es resisteix a veure que els seus eventuals socis són més irreconciliables que calvinistes i anabaptistes.

El cas és que fins i tot comunitats governades pel PP veuen més rastre d'insensatesa que de miracle en la carta de Montoro

Catalunya té igualment la seva quota sobrenatural. Aquest dijous el Parlament va fregar el miracle quan la taula va ficar a l'ordre del dia l'adhesió de la Cambra a la declaració sobiranista del 9-N, anul·lada pel Tribunal Constitucional. La CUP pretenia que Junts pel Sí subscrivís, a més, dos punts de la seva moció en els quals instava els càrrecs electes a desobeir les “peticions de les institucions no democràtiques de l’Estat espanyol” i els Mossos d'Esquadra a “no actuar com a policia judicial” en els requeriments de l'Audiència Nacional relatius al procés de “desconnexió democràtica de l’Estat espanyol”. Junts pel Sí va intentar mantenir l'equilibri impossible entre la moció i el paper que ha de jugar el seu Govern com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya. El resultat va ser el miracle d’intentar treure lluentor a una vaixella que s'assegura i s'anuncia als veïns que es vol trencar.

I és que els miracles ens ajuden a suportar una tossuda realitat i ens permeten creure que Espanya és federal, que pot haver-hi un govern PSOE-Ciutadans-Podem o que es pot trencar, gestionar i conservar la legalitat al mateix temps a Catalunya. L'esperança està a mercè dels miracles gestionats moltes vegades per desaprensius. A mig guió, el productor de la pel·lícula Los jueves, milagro va vendre la seva companyia a una empresa propera a l’Opus Dei, que en comunió amb la censura no va permetre el final que pretenia el film: el “ximple del poble” esperant un miracle que no es produïa. Fa uns anys la Filmoteca Nacional va descobrir l’“altre” final. Potser cal esperar seixanta anys per saber el que realment pretenia el guió.