El referèndum i altres línies vermelles

Un referèndum sobre el futur de Catalunya podria ser una clau que obriria moltes portes: des de la formació de govern a Espanya fins a la canalització del conflicte territorial plantejat per l’independentisme. I, tot i això, és tabú. Per a les forces polítiques espanyoles, amb l’excepció de Podem, s’ha convertit en un tema de què només es pot parlar per dir que és impossible. La demonització del referèndum (i dels independentistes amb qui s’associa) ha arribat a tal absurd que Pedro Sánchez, en plena negociació de la investidura, s’ha reunit amb Oriol Junqueras amb la condició que la trobada fos secreta. I quan s’ha tingut notícia de la cita, immediatament la dreta i bona part dels socialistes han posat el crit al cel. De manera que els reunits han hagut de fer una filtració exculpadora: quan Junqueras va posar el referèndum sobre la taula, Sánchez va canviar de tema. Quina manera més estranya d’entendre la política democràtica, sotmesa al temor de les qüestions intocables, com si fos una subcultura religiosa.

No ha servit de res que Podem intentés trencar aquest tabú. Es deia que si un partit apostava pel referèndum a Catalunya, s’enfonsaria a Espanya. Podem ho ha fet i no li ha sortit malament, tot i que és cert que les millors notes les ha obtingudes a les zones perifèriques del nord, on anava coalitzat amb altres partits o organitzacions d’implantació autonòmica. El referèndum és una aposta política de risc per a totes les parts, per a qui defensa la unitat d’Espanya i per a qui en defensa la secessió. Però tindria la virtut de desbloquejar, almenys temporalment, un problema de fons, i d’obligar totes les parts a sortir del còmode espai dels principis i de les fantasies per entrar en el de la concreció política. Òbviament, un referèndum cal pactar-lo, establir-ne els criteris i les pautes. És una via democràtica i racional que, d’una manera o una altra, tret d’una irrupció autoritària, s’acabarà imposant. Perquè tard o d’hora cal sortir del pantà en què les relacions de forces ens tenen ficats a Catalunya. I en democràcia aquestes situacions es resolen votant. Però és molt difícil avançar entre tabús.

El referèndum com a línia vermella de la qual ni tan sols es pot parlar és en el fons una exhibició d’impotències. La impotència de l’independentisme per imposar-lo. Però també la impotència dels principals partits espanyols per construir projectes polítics que els permetin fer i guanyar batalles com aquesta. Per molt que es faci servir la Constitució per declarar-lo il·legal i, en conseqüència, negar-li la carta de naturalització, és una qüestió política i el rebuig és una expressió manifesta de debilitat. De fet, el que revela aquests dies el pobre espectacle del teatre de la investidura és precisament la impotència de la política.

La ciutadania ha trencat el marc bipartidista com a reacció a la insuportable dominació de la religió del deute, l’austeritat i el sacrifici. Amb el vot, ha multiplicat els actors polítics amb la confiança de poder ampliar l’àmbit del que és possible. Però a l’hora de la veritat, aquests es veuen impotents per aconseguir-ho; hi ha més partits, però l’espai continua delimitat per unes línies vermelles molt més potents que el referèndum: les que marca l’economia i les que marquen les institucions europees (que són les mateixes). Però, d’aquestes, se’n parla poc perquè resulten vergonyants.

En el fons, el problema és la impotència general de la política sotmesa als diners, que ha eliminat la capacitat normativa. Dit d’una altra manera, l’economia ja no és només determinant en última instància, també és superestructura que dicta els comportaments: també polítics. I la política no troba la manera d’aconseguir el comandament real. Fins al punt que s’està dessagnant perillosament, com veiem amb la crisi política, social i moral que viu la Unió Europea. Si la política vol tornar a ser digna d’aquest nom, i donar poder als que no tenen poder (que és el seu sentit en democràcia) cal trencar les línies vermelles. I començar a obrir portes que condueixin a noves expectatives. És a dir, recuperar el poder de la política.