Els polítics visiten ‘Polònia’

Polònia va començar a TV3 en època del tripartit. De fet, el gag fundacional va córrer a càrrec de Pasqual Maragall (Queco Novell). No sé si hauria estat possible aquesta estrena durant la presidència de Jordi Pujol, que, quan encara podia renyar, va amonestar els nois de Polònia perquè no li agradava la paròdia del papa Ratzinger, li semblava que el tractaven d’imbècil.

Ahir, Polònia va celebrar els 10 anys a TV3 amb un fals documental que va demanar la complicitat dels polítics que van intervenir-hi. Pot resultar preocupant que els nostres polítics facin el pallasso, en el sentit més noble de la paraula, amb més encert que quan els toca la gestió de la cosa pública, però, en tot cas, és particularment saludable veure’ls acceptant el joc de la paròdia i la crítica. Ada Colau denunciant l’escarni que el seu doble li fa a casa seva; Tardà recuperant aquell “perdoneu, però algú ho havia de dir”, un dels gags més imaginatius, i senzills, de la recent història de Polònia; Anna Gabriel negociant les condicions laborals de la seva imitadora i demanant que una dona tanqui el programa per no alimentar “la imatge heteropatriarcal del sistema”; Xavier García Albiol treballant al magatzem d’attrezzo descarregant caixes dels prestatges més alts; Miquel Iceta suggerint, en una reunió de guionistes, que podria ballar i què podria ballar; Montilla retrobant-se amb el seu germà bessó; Mas, aparentment indiferent al programa, portant al mòbil la sintonia del Mas style; Pablo Iglesias petonejant la seva imitació; i Carles Puigdemont, acompanyat del seu doble, pronunciant el tradicional visca a Girona, etcètera.

Indubtablement si jo fos polític –potser amb l’excepció dels més permanentment castigats– voldria sortir al Polònia, no només perquè és un certificat de rellevància, sinó perquè entomar-ho amb elegància afavoreix una imatge de "xarmant". No sé si fa simpàtica la política, però acceptar-ne ser víctima pot afavorir una empatia que els fa molta falta als seus protagonistes. Inés Arrimadas va confessar en aquest fals documental que, de fet, va entrar en política perquè volia que la imitessin.

Com és natural, un programa que pren el pèl als altres no podia presentar-se sense fer burla del mateix equip

Com és natural, un programa que pren el pèl als altres no es podia presentar sense fer burla del mateix equip. Sorprenentment, llevat de l’aparició de Ferra Adrià acusant-los de gorrejar setmanalment al Bulli, que per aquesta raó va haver de tancar, no van ser aquests els millors moments de la nit. Al costat d’un bon gag d’un actor intentant aplicar el mètode Stanislavski-Ricart per fer de cogombre i la demostració de què són uns ignorants de la política, n’hi va haver d’altres molt poqueta cosa o afectats, com el de la tirania sexual del seu director. La intervenció de Pilar Rahola, encara que fos punxant les rodes del cotxe del seu imitador, va ser l’escenificació d’una reconciliació amb qui, alguna vegada, s’ha enrabiat visiblement amb Polònia.

No va ser, lògicament, un Polònia com els de sempre. Ser amfitrió té les seves obligacions. Però va ser una bona manera de celebrar els 10 anys. Un elogi, exercint-lo, de l’humor. Òbviament, hi haurà gags millors i pitjors (i patinades), però com diuen a casa en els aniversaris: "Que per molts anys puguin fer semblants obres amb els mateixos manobres".