Un manifest. I un pronunciament necessari

Un dels consensos més forts que hi ha hagut des del restabliment de la democràcia i de l’autonomia a Catalunya després del franquisme ha estat sobre la normalització lingüística.

Un consens que va tenir plasmacions normatives diverses al llarg de les dècades, però que es va basar en un acord previ, construït al caliu de la mobilització antifranquista, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta i que involucrà tant el catalanisme d’arrel burgesa i catòlica (només es pensi al paper jugat per Òmnium Cultural) com un moviment obrer hegemònic gràcies al PSUC i a Comissions Obreres, que promocionaren la llengua catalana entre la immigració, considerant-la un element de cohesió. La celebració del Congrés de Cultura Catalana entre el 1975 i el 1977 demostrava tota la transversalitat de la voluntat de superar el efectes d’allò que que Josep Benet havia anomenat “l’intent de genocidi” contra la llengua i la cultura catalanes.

A nivell polític es pot dir que tots els partits catalans antifranquistes convergien en algunes idees bàsiques: la recuperació de la llengua catalana era element consubstancial a la reconstrucció de la democràcia i l’autogovern; el català i el castellà havien de ser cooficials per respectar la realitat lingüística del país; sobretot, amb la llengua no era permès fer partidismes, perquè era una qüestió massa important.

Els fruïts es veurien aviat: primer durant el govern d’unitat presidit per Tarradellas, quan –dins de les escasses competències de les que disposava aquell organisme preautonòmic– es va tornar a introduir gradualment la llengua catalana a l’espai públic i després en la aprovació de l’Estatut de 1979. Encara més a partir de 1980, un cop constituït el Parlament de Catalunya: la recuperació de la llengua es va transformar en un dels temes centrals de la primera legislatura. Val la pena aturar-se un moment i recordar com la gestació de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya (LNLC) de 1983 va ser un dels tràmits legislatius més llargs de tota la història de Catalunya, que es perllongà durant més de dos anys. Les raons que expliquen l'aparent lentitud d’aquella tasca parlamentària tenen a veure amb el caràcter convuls d’aquella conjuntura –en termes macro, el cop d’estat del febrer de 1981 i el següent procés recentralitzador, que cristal·litzà amb l'aprovació de la LOAPA; en termes micro, l’oposició (real o magnificada) d’un grup d’intel·lectuals capitanejats per Federico Jiménez Losantos que alertaven contra els perills de “desaparició del castellà” –, però també amb el fet que tots els partits eren conscients que s’anava a regular una qüestió central en termes de reconstrucció nacional i alhora en termes de cohesió social. Per aquesta raó els partits utilitzaren tot el temps necessari, protagonitzant un curós procés d’inclusió de les diferències d’opinions que donà peu a un text la primera i més important virtut del qual fou la unanimitat amb el qual fou aprovat (s’ha de recordar que Aliança Popular en aquell primer Parlament no tenia representació). Simplificant molt es podria dir que aquella llei fixava alguns principis claus: la indicació del català com a llengua pròpia del país i la cooficialitat de les dues llengües (ja inclosos a l’Estatut de 1979), l’adopció del català com a llengua de la administració i, sobretot, l’aposta perquè el català fos la llengua vehicular a l’escola, dins d’una única xarxa. Aquest últim element sembla ser molt important, per com es va gestar i pels efectes que va tenir. En un bon principi CiU (així com UCD, per altra banda) havia plantejat una doble xarxa escolar, una en català i una segona en castellà. PSUC i PSC en canvi plantejaven una única xarxa, mentre que ERC no acabà de pronunciar-se. Finalment, CiU decidí desistir dels seus plantejaments inicials, constatant que el model de l’esquerra (finalment es va aprovar una proposta del PSUC) era aquell que podria aglutinar el màxim del consens. Les conseqüències d’aquella opció (al cap dels anys plenament assumida i fins i tot reivindicada pel nacionalisme moderat), han estat decisives: la xarxa única en català ha permès mantenir alhora un bon ritme de creixement de les competències lingüístiques al llarg de les dècades i la cohesió social, en front d’altres models emprats arreu que han produït la cristal·lització de comunitats separades per raons de llengua.

El consens era profund i destinat a aguantar la competició electoral i política: quan en el bienni 1992-93, mitjançant un decret, es va generalitzar el model d'immersió lingüística possibilitat per la llei de deu anys abans i es van utilitzar de manera barroera els comptadíssims casos de queixa, tots els partits excepte el PP –que agafà la qüestió com a eina de desgast del govern de Felipe González–, van sortir a defensar sense matisos la política seguida fins al moment. Com és sabut, una sentència del Tribunal Constitucional de 1994 –resultat d’un recurs presentat anys abans– declararia totalment conforme a la Constitució el model lingüístic escolar català.

I quan al 1998 es va reformar la LNLC, eixamplant els preceptes de normalització a camps que fins al moment havien quedant fora (com els mitjans de comunicació i, en certa mesura, l'administració general de l’Estat), i incorporant el model resultant del decret d’”immersió” del 1992, tot i que, finalment, ERC i PP per motius oposats votaren desfavorablement, el gruix del consens es va mantenir, sobretot en torn als principis fonamentals establerts des de 1983.

En realitat, la única gran oposició al model de regulació lingüística encetat a principi dels vuitanta (i en concret a la seva aplicació a l’escola) va ser protagonitzada al llarg dels anys pel PP i per C’s, que en torn a l’explotació d’un suposat conflicte, que la realitat s’ha encarregat de desmentir repetidament, han construït una part de les seves fortunes electorals, sobretot al llarg de la discussió estatutària, a partir de 2004.

Tot i així, el consens sobre els pilars del model (cooficialitat i discriminació positiva a l’ensenyament obligatori), la voluntat de promoció de la llengua i alhora la exigència d’abordar la qüestió amb extrema cura, ha estat clarament a l’ADN de totes les forces catalanistes. I es diria també de la gran majoria de la ciutadania. Bona prova d’això és el fet que al menys fins ara la llengua havia quedat fora dels aferrissats debats del Procés, assumint de fet tots els partits favorables a la independència tant el model escolar com la cooficialitat. Fins al document dels 170 lingüistes del grup Koiné presentat recentment, que demana que en un hipotètica Catalunya independent el català sigui la única llengua oficial. Tot i que aquesta posició sempre havia existit de forma minoritària en alguns cercles nacionalistes, històricament sempre ha topat amb una gramàtica majoritària del catalanisme –també d’aquella part que ha evolucionat cap a posicions independentistes–, del tot inclusiva. És raonable pensar que quan un moviment es troba en una conjuntura difícil –com a totes llums és aquesta per l’independentisme–, les posicions minoritàries i excloents tinguin més espai. Ara bé, més enllà d’allò que han dit als programes electorals del setembre, s’agrairia a hores d’ara un pronunciament oficial (a títol personal ja ho han fet alguns diputats i dirigents de la administració de la Generalitat) per part de les forces independentistes majoritàries sobre el manifest, per treure qualsevol dubte sobre les seves intencions respecte al tema. Ja que això acaba afectant no només el futurible “endemà” d’un estat independent, sinó la realitat de la societat catalana actual.