L’atròfia desgraciada de l’egoisme

Dilluns

Els bons propòsits no sempre cauen en sac foradat. Intentaré que algun amic ho cregui i després m’expliqui com surt de l’exercici. Es tracta d’una dieta experimental per desintoxicar la ment. Consisteix a no llegir la premsa, no escoltar la ràdio, no veure la televisió ni navegar per les xarxes socials durant un any. Com tornarà un home entrenat en la realitat? Com interpretarà les notícies del món? La hipòtesi pot formular-se d’aquesta manera: la informació satura el nostre circuit cognitiu i modela la ficció que ens envolta. L’efecte pervers de l’algaravia global (feta amb les consignes tòxiques de prescriptors i followers) és que a canvi de la pròpia vida tangible, l’individu adopta les creences d’una comunitat imaginària. Aquesta mimesi és la que condueix la fatalitat contemporània: entre les dues úniques opcions, ningú albira la tercera alternativa.

Dimarts

Si un locutor baixa al carrer i pregunta al vianant, aprofitant la seva disposició alegre a ser consultat, quan li sona el nom de Mussolini o Stalin, veurà fins a quin punt alguns noms són coneguts per la població. Però si en lloc d’esmentar les delirants encarnacions del segle XX, demana al passejant desocupat si recorda alguna cosa de la vida i obra de Thomas Paine, comprovarà la destinació desgraciada reservada als pioners que van fundar els triomfs del nostre temps. Òbviament, l’omissió que pateix Paine no és una casualitat de la ignorància comuna: respon al propòsit deliberat dels nostres pedagogs i dels publicistes fidels al dictat de les potències infernals.

El 1999 vaig publicar a Seix Barral la biografia enlluernadora que li va dedicar Howard Fast (ja saben: l’autor d’Espartac, el perseguit durant la reeixida cacera de bruixes de McCarthy…). Ratificant l’existència impossible de Paine en el paradigma acadèmic del nostre país, el llibre va passar per les llibreries sense rebre una sola ressenya. Ho vaig prendre com un símptoma de la nostra astènia intel·lectual. El desdeny que els savis espanyols dediquen al que no coneixen ha aconseguit ser la inconfusible rúbrica de la Marca Espanya.

Veig ara que l’editorial Funambulista edita l’obra amb la qual Paine va consolidar les idees de la Revolució americana (El sentido común) i que Debate publica l’assaig del ja absent Christopher Hitchens sobre Thomas Paine i el seu gloriós llibre Los derechos del hombre. L’assaig és una evocació brillant i ratifica Paine en el lloc que ocupa en el panteó dels homes il·lustres: la intel·ligència amb què va desvetllar la clau de l’última religió —la divinitat de l’humà latent en l’home— resulta ara d’una urgència apressant.

Dijous

M’explica Laura Thomson, l’elegant i eloqüent directora general de l’Organització Internacional per a les Migracions, quines són les nostres necessitats imperioses: si la vella Europa vol afrontar l’envelliment de la seva població, cobrir els llocs de treball vacants, sostenir els serveis educatius i sanitaris i garantir el pagament de les pensions, ha de contractar més de 45 milions d’emigrants. Aquesta manca contrasta amb la cridòria dels xenòfobs però sobretot amb la gestió incompetent que les institucions estan fent de l’anomenada crisi migratòria. Crisi? Amb prou feines ascendeixen a un milió els desplaçats sirians que, fugint de les matances de la guerra, fan cua en els camps enfangats de la nostra frontera. L’Europa senil no només té atrofiada la consciència dels seus deures, sinó molt confós el seu maldestre i erràtic egoisme. I això és el presagi d’un col·lapse imminent.