Els secrets del jutge

Hem acordat que la crònica queda fora del quadrilàter de la notícia. I en el que no és notícia, hi ha sempre un coixí tou, variat, de vegades interessant i en ocasions secret. Com aquesta història, adulterada, però certa en essència, perquè el lector decideixi si hauria d’haver estat notícia, o no.

Un dia, no fa pas tant, una bona persona i amiga em va trucar. Feia temps que estàvem desconnectades, en part per les tensions d’una professió en què la línia que separa l’amistat de la feina és difusa. Però aquell dia necessitava veure’m, i amb una mica d’urgència.

La meva amiga, xafardera de professió, havia descobert una cosa que no podia aguantar, però que tampoc no sabia gestionar. Així que va decidir que el millor era explicar-m’ho a mi. “Tu sabràs què fer-ne”, em va dir, com si els periodistes sabéssim res. I em va ensenyar unes fotos clares i contundents que afectaven un jutge.

Després de veure-les em vaig passar setmanes donant-hi voltes. Potser una mica més que setmanes. Potser dos o tres mesos. Potser fins i tot més temps, de manera una mica obsessiva. No n’hi havia cap dubte, aquest jutge oferia serveis sexuals a qui pogués pagar-los, en un fòrum públic, es mostrava en unes fotos en què qualsevol podia reconèixer-lo. “Cadascú fa el que vol amb la seva vida”; “en la guerra i en el sexe tot s’hi val”; “què hi fa, si és voluntari?”; “la nostra educació judeocristiana pesa com una llosa”.

La meva amiga i jo ens repetíem, l’una a l’altra, com un mantra, totes les consignes possibles per desactivar els nostres prejudicis i oblidar-nos del tema. Però com més en parlàvem, més matisos trobàvem a l’assumpte: “Què pot passar si aquesta informació cau en mans de la persona inadequada?”; “podrien extorsionar el jutge perquè dictés sentències injustes?”. I anàvem més enllà: “Per què ho fa?”; “necessita diners per a alguna cosa?”; “està en risc la seva salut?”; “i si se n’assabenten els seus caps? Se li ha acabat la carrera?”.

Totes dues ens vam veure embolicades en l’addicció a l’F5. Cada dia, visitàvem la xarxa a la caça de novetats. Ens vam convertir en espies de la vida privada d’un funcionari públic. A la meva amiga, a més, li estava costant algun problema conjugal. A mi m’arrabassava massa hores de son. Així que vam decidir parar. Vam deixar de pensar en la història, vam deixar de parlar d’ell i vam fer veure que l’havíem oblidat.

Fins que un dia em vaig aixecar i vaig prendre la decisió: aniria a veure el jutge. “Amb quin objectiu? Publicar-ho?”, em vaig preguntar. No, esclar que no, això no era publicable. Tot i que indubtablement tenia interès. Un jutge que entre altres temes porta causes per explotació sexual es prostitueix. Però era ètic explicar-ho? En una notícia (això no és una notícia, és una crònica) no es pot adulterar la realitat. Seria un linxament.

Vaig quedar amb el jutge en una cafeteria d’un poble amagat. Estava relaxat. Vam començar a xerrar, vam parlar de política, de la crisi, del Nadal, fins que vaig treure a boca de canó el tema, i li vaig ensenyar les fotos... “Crec que ets tu”, li vaig dir.

La meva amiga s’havia ofert a acompanyar-me. Tenia por que en un rampell em fes alguna cosa. Però tinc comprovat que a Espanya ningú no ataca un periodista: ni un triple assassí, ni un bergant, ni un jutge en dificultats. En aquesta ocasió, altre cop la realitat va ser generosa i em va donar la raó.

“És tan sols una fantasia, no ho he dut a terme mai”, va començar ell, serè, fins i tot alleujat. “Sabia que un dia em trobarien i aquell dia és avui”. Després va parlar de la prostitució masculina, molt desconeguda, i de què se sent quan es fa. Qui són les dones que paguen, com va ser la primera vegada...

Li vaig preguntar si els seus companys ho sabien. Em va dir que ningú no n’hi havia dit mai res. Mentre parlava, jugava amb una copa baló plena de cervesa. Se la passava d’una mà a l’altra, accelerat, i cada vegada detallava més des de quan, com i on ho feia. Li vaig assenyalar que l’assumpte era molt delicat, que què podia passar si algú publicava aquesta informació amb noms i cognoms, que, d’altra banda, era a la xarxa, pública. Ni tan sols calia cap confirmació. Al final li va caure la copa, que es va fer miques, i la poca cervesa que hi quedava va relliscar taula avall.

Li vaig proposar d’explicar-ho tot a El País, que escrigués una tribuna sobre un tema tan delicat com la prostitució: existeixen les persones que l’exerceixen lliurement? Ell a més seria una veu autoritzada perquè havia vist passar per la sala desenes de víctimes d’explotació sexual. Podia fer un dibuix precís de la realitat.

Però no va voler. Ni tan sols tenia clar que ell, que aparentment només jugava, ho fes de manera absolutament lliure. Així que em va dir que ho trauria tot. Jo em vaig quedar amb la insatisfacció de la incomprensió, de no saber què el movia, de desconèixer si hi havia res més ocult que el condicionava com a jutge.

Mai més no vaig tornar-ne a saber res. La meva amiga i jo vivim avui sense sobresalts una vida grisa. Ella ha deixat de tenir problemes conjugals, i jo perdo les nits amb coses molts menys interessants. Però el dubte continua sent-hi. A vosaltres, lectors, a qui mai no podríem interpel·lar en una notícia (però això no és notícia, és una crònica): creieu que ho hauríem d’haver explicat?