Vida d’escriptor

Una de les moltes cites escampades al llarg de Jambalaia, la segona novel·la d’Albert Forns (Granollers, 1982) i primer premi Llibres Anagrama de Novel·la, pertany al dietari de Julio Ramón Ribeyro. L’escriptor peruà busca temes, motius, personatges, situacions i trames que l’incitin a escriure una novel·la, però al final només troba una opció que el sedueixi, escriure al voltant de “la imposible novela”, “pero rápidamente entreví en ella el peligro de que se convirtiese en cajón de sastre, es decir, en confesión de impotencia, o en esas novelas tan a la moda y que son producto más bien de espíritus mediocres o estériles. Si novela escribo, tendrá que ser novela”.

Ribeyro feia aquestes consideracions el 1974, però la visió adolescent de l’art per l’art no era exclusiva dels moderns de l’època, sinó que venia de més lluny. Quan el 1895 André Gide va publicar Paludes, ja no era el primer de narrar en primera persona la història d’un personatge que explica que vol posar-se a escriure un llibre i que sempre el deixa per l’endemà. Al cap i la fi, no feia res més que deixar constància d’un període de crisi literària: era el seu segon llibre i no sabia què fer ni on anar perquè havia descobert que el segon llibre que es publica és sempre el primer que s’escriu des de la consciència de ser un escriptor de veritat.

A Jambalaia, un escriptor que té publicada una novel·la se sent obligat a escriure’n una altra —tant li fa que el protagonista i narrador sigui un àlter ego de l’autor— i, seguint els consells de la seva agent literària —viatjar i veure món i llegir—, aconsegueix que el convidin a fer una estada a una residència d’escriptors a la vora de Nova York. Evidentment, un cop allà es veu incapaç d’escriure res del pla de l’obra que tenia projectada i sí, en canvi, una mescla de moltes històries desconnectades entre si i que pretenen fer recordar al lector que encara existeix un tipus d’escriptura que no devalua ni esgota l’expressió “el plaer del text”. En el fet que el novel·lista de Jambalaia —un plat d’arròs molt condimentat, que permet que s’hi afegeixi tot el que es trobi a la nevera, i que serveix com a metàfora de la mixtura d’històries i breus resums de curiositats extretes de Google que s’acumulen a la novel·la— no gosi enfrontar-se a la ficció que tenia prevista, hi té molt a veure que s’entusiasmi amb la lectura de Montauk, un llibre autobiogràfic que el seu autor, Max Frisch, escriu com si es tractés d’un dipòsit al·luvial de records, experiències, sentiments i anècdotes sense cap altra importància per a ningú més que ell mateix. No cal dir que, davant d’una crisi creativa com la que pateix el protagonista, recórrer a un calaix de sastre d’aquesta mena és una bona opció per mantenir encesa la voluntat de dur una prematura vida d’escriptor.

Durant els àpats amb els altres residents, tutelats pel director de la fundació, el dramaturg Edward Albee, s’especula sobre la literatura —no ha de ser un hobby sinó una feina—, sobre com n’és d’influenciable el públic i sobre els desvaris de la crítica. Quan el protagonista passeja per la zona, va a la recerca del detall que li permeti aprofundir en la idiosincràsia nord-americana, però hi ha indicis suficients per creure que, si en comptes d’estar on està s’hagués instal·lat a Alemanya, hauria arribat a la conclusió que tots els alemanys mengen salsitxes de Frankfurt. I, a la seva habitació, quan no escriu el que llegeix el lector, s’informa a internet de les curiositats que ha vist al carrer —els obesos, la malaltia que transmeten les paparres, els surfistes— i es masturba mirant vídeos pornogràfics. No se sap si vol ser una metàfora de l’autoficció.

Al final, la lliçó que treu de l’estada a la residència és que escriure no és construir i aixecar alguna cosa, “l’escriptura com a arquitectura”, sinó que s’acosta més a l’arqueologia. “Potser excavar és la meva manera de buidar-me”, diu, però no seria estrany que hi hagués lectors que estiguessin més d’acord amb el que diu el protagonista de la primera novel·la de Forns, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) sobre un escriptor de moda: “En vaig tenir prou de fullejar un parell de llibres seus per veure de quin peu calça, com escriu, què ha aportat a la literatura postmoderna i tot plegat”.