Les noves dones de la República

Aquest 2016 fa 85 anys que la política Clara Campoamor es va enfrontar en seu parlamentària a l’advocada i també defensora dels drets de les dones Victoria Kent pel sufragi femení, en la redacció de la Constitució de 1931. En aquell text legal es van aprovar la no-discriminació per qüestió de sexe, el dret al divorci i la igualtat jurídica dels fills engendrats fora i dins del matrimoni. Tanmateix, el vot de les dones es va haver de discutir a les Corts. Les dues úniques diputades d’aquella assemblea van defensar, curiosament, postures enfrontades: Kent argumentava (com va fer bona part de l’esquerra) que les dones encara no estaven preparades per exercir el vot de manera independent dels sacerdots i els marits; Campoamor deia, en sentit contrari, que el de votar era un dret fonamental irrenunciable. La paradoxa era que ambdues representants escollides democràticament no podien votar pas. Finalment van guanyar les tesis favorables al sufragi femení, i aquell debat es va convertir en un símbol dels canvis que va suposar el règim republicà per a les dones, que van poder exercir aquest dret per primer cop a Espanya en les eleccions generals de 1933.

Era la punta de l’iceberg d’un canvi en el paper de les dones a Espanya en tots els àmbits de la vida que feia uns anys que s’anava gestant, però que va esclatar a principis del segle XX. En els darrers mesos, una sèrie de llibres han rescatat les biografies d’aquelles dones que, especialment durant la Segona República, van protagonitzar una nova forma d’entendre la feminitat.

LES PRECURSORES

Clotilde Cerdà i Bosch, de nom artístic Esmeralda Cervantes, era filla d’Ildefons Cerdà, per bé que ell no n’era el pare. Va ser una arpista de fama internacional que va viure a París i després a Viena, on va triomfar a l’orquestra de Strauss, i va fer gires per tot el món. Anys més tard, de tornada a Barcelona, va obrir l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona, que es va inaugurar a la Rambla el 1885. Això li va comportar l’animadversió de la monarquia espanyola, que veia amb recel la seva relació amb el feminisme, la classe obrera i la lluita contra l’esclavisme, qüestió que la va obligar a exiliar-se a Turquia. Per saber-ne més, cal parlar amb la historiadora i escriptora Isabel Segura, autora del llibre Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch (Tres i Quatre, 2013). “Tota l’efervescència que es va viure durant la Segona República ja venia d’abans”, apunta Segura. “Aquesta imatge que les dones del segle XIX estaven tot el dia cosint i tocant el piano és falsa, la filla d’en Cerdà n’és un exemple”.

El feminisme a Catalunya neix a mitjan segle XIX, i ja comença d’una manera transversal. D’una banda hi ha tota una sèrie d’iniciatives filantròpiques per part de la burgesia, a fi de millorar les condicions de vida de les treballadores, amb figures com Dolors Monserdà, Carmen Karr o Francesca Bonnemaison. A l’altre costat es troben els grups republicans i llibertaris que reivindicaven el dret a l’educació i al treball, així com a la igualtat política. Com diu Segura: “La revolució industrial a Catalunya es fa gràcies a l’esforç femení, que en la indústria tèxtil representava un 80% dels operaris. Aquestes dones aviat es van organitzar, com en la vaga de teixidores d’Igualada el 1881. I a finals d’aquella dècada naixia la primera organització feminista, que va ser la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, fundada per l’espiritista Amàlia Domingo, l’anarquista Teresa Claramunt i la maçona Ángeles López de Ayala”.

Pel que fa a l’accés al món acadèmic, Segura cita el cas de Dolors Aleu, la primera dona llicenciada a Catalunya en Medicina, el 1882. Gràcies a pioneres com ella, el 1910 es va aprovar la llei d’educació, que els permetia l’accés a estudis superiors. El juliol d’aquell mateix any es produïa la primera manifestació multitudinària de dones, a la Rambla barcelonina.

Tot i no poder votar, el pas següent va ser l’aprovació de l’Estatut Municipal de 1924, que els va permetre accedir a càrrecs polítics, com el cas de Rosario López Sagredo, que va ser la primera regidora de l’Ajuntament barceloní, el 1926. Segura recorda que “hi ha una narrativa que parla de la importància de les esquerres en aquest procés, però no és del tot veritat. Aquell estatut va ser redactat durant la dictadura del general Primo de Rivera”.

Malgrat això, va ser a la Segona República quan es va normalitzar la presència femenina en l’administració. El cas més evident seria el de l’anarquista Federica Montseny, filla de Juan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dues figures cabdals del moviment llibertari català. Montseny arribaria a ser la primera ministra d’un govern espanyol, i una de les primeres dones amb un càrrec d’aquesta importància a tot el món, el novembre de 1936. “Teresa Claramunt, Teresa Mañé i Federica Montseny —afirma Isabel Segura— van fer una feina extraordinària en filosofia política que no ha estat reconeguda com es mereix”.

LES POLÍTIQUES

Natividad Yarza Planas era una mestra rural que, després de treballar en diverses poblacions catalanes, el 1930 va ser enviada a l’escola de Bellprat. Allà es va afiliar al Partit Republicà Radical Socialista i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual es va presentar a les eleccions municipals de 1934. Va ser la primera alcaldessa a Catalunya, i en acabar la Guerra Civil es va haver d’exiliar a França. Ho explica l’editora i escriptora Elisenda Albertí: “A Catalunya, les mestres ja tenien un reconeixement social des de feia molt de temps, com les bibliotecàries. Formaven part de les noves oportunitats laborals que havien sorgit en acabar la Primera Guerra Mundial”. Al seu darrer treball, Compromeses (Albertí, 2015), recull les vides de vuit figures femenines de la dècada de 1930. “El meu pare, l’editor Santiago Albertí, va fer el Diccionari biogràfic. Jo el llegia de petita i sempre hi trobava a faltar vides femenines. El nomenclàtor de Barcelona només recull un 9% de noms de dones, i la majoria són a interiors d’illes de l’Eixample. Sembla mentida, però encara estem donant a conèixer qui eren”, apunta per explicar el perquè del seu llibre.

El moviment sufragista va generar diversos canvis en la percepció de la societat: “A l’Exposició Universal de 1888 es contracten dones joves per estar als aparadors de les fires”, diu Albertí; “ja es veu com normal, no genera cap crítica. Durant la Gran Guerra, les fàbriques es van quedar buides, i hi van entrar treballadores. És en l’àmbit fabril on es veuen a la mateixa altura de l’home, i reivindiquen els mateixos drets. Però la societat catalana encara era molt masclista, el debat es va retardar i es va haver de fer a corre-cuita durant la Segona República”.

LES ESPORTISTES

Maria Pepa Colomer va ser la primera aviadora catalana de la història: va obtenir el títol de pilot el 1931. Hauria arribat a ser una gran aeronauta comercial, però va esclatar la Guerra Civil i ella es va dedicar a formar pilots per a l’aviació militar. En acabar el conflicte es va haver d’exiliar a França i a Anglaterra, on mai més no va tornar a pilotar. Com diu Albertí: “L’aviació era una excentricitat, però en els anys trenta les dones ja començaven a ocupar el seu lloc també en els esports”.

L’augment de la pràctica esportiva per part de les dones va ser un altre motor de canvi: una esportista era una dona moderna que vestia roba masculina i practicava exercicis reservats fins llavors als homes. Com expliquen Xavier Torrebadella i Fernando Arrechea al llibre Los orígenes de una ciudad olímpica (CIHEFE, 2015), els primers rastres d’aquest procés daten de 1862, quan una escola de senyoretes va provar d’obrir un gimnàs enmig de la riota general. Només un any més tard el col·legi de les Germanes Gombau, al carrer del Pi, ja oferia gimnàstica entre les seves activitats.

A partir d’aquell instant, moltes escoles les van imitar. Aquí despunta la pedagoga Pilar Pascual de San Juan, directora de l’Escola Pràctica Agregada a la Normal de Mestres de Barcelona, que entre 1870 i 1871 va escriure sobre l’educació física de les nenes. En la mateixa època, diversos gimnasos de la capital catalana van obrir seccions femenines, amb activitats com el ciclisme, l’excursionisme, l’equitació, l’esgrima o el tir al blanc.

Durant les Festes de la Mercè de 1891 es va organitzar la primera cursa femenina, en la qual van participar vuit ciclistes. Altres esports com la pilota basca van desfermar molta afició: el Frontó Condal va organitzar entre 1897 i 1898 un equip de vuit esportistes, amb Elvira Biosca, La Chiquita de Sans, Antonia Clotet, La Pequeña de Gracia, o Josefa Colomer, La Catalana. D’aquest auge van sortir clubs com el Femenina Natación Club de 1912, o el Club Femení d’Esports de 1928, que va ser un dels espais feministes més populars de Barcelona fins a la Guerra Civil, i on es barrejava la pràctica esportiva amb la formació cultural i política de les associades.

LES ARTISTES

Ángeles Santos Torroella va ser una pintora i il·lustradora catalana, propera a moviments com l’expressionisme o el surrealisme. El 1931 va fer una exposició individual a París, així com diverses mostres a Barcelona, per les quals va rebre elogis d’escriptors com Ramón Gómez de la Serna o Juan Ramón Jiménez. Ella és una de les deu artistes de la Generació del 27 que, juntament amb Concha Méndez, María Zambrano o María Teresa León, van cridar l’atenció de la directora de cinema Tania Balló, que ha recollit les seves vides en un documental i en el llibre Las Sinsombrero (Espasa, 2016). Com diu la publicitat del seu treball: “Sense elles, la història no és completa”. Té clar que els canvis durant la Segona República van ser cabdals per a les dones: “Durant les dècades de 1920 i 1930, a Espanya hi va haver manifestacions de caràcter obrer protagonitzades per dones, com per exemple de les treballadores de la Tabacalera de Madrid, que van aconseguir una millora de sou al principi de 1930. Una altra cosa és que, com també va passar en el cas d’ells, la irrupció en l’espai públic de les dones fos protagonitzada pels sectors més adinerats de la societat, que podien dedicar-se a temps complet a l’art, la intel·lectualitat en qualsevol de les seves disciplines i els afers polítics. Tot i així, la República va significar un canvi de percepció envers la dona. La igualtat en els drets civils i jurídics li van permetre assentar la seva participació social, cultural, professional i política”.

El nom de Sinsombrero surt d’una anècdota protagonitzada per les pintores Maruja Mallo i Margarita Manso, acompanyades per Federico García Lorca i Salvador Dalí, que van decidir prescindir dels seus barrets a la Puerta del Sol de Madrid, i els vianants els van tirar pedres. “La utilització de la imatge com a pretext per mostrar un canvi intern de concepte no és nova —diu Balló—, elles van iniciar una transformació en el look, com una mostra més de la seva ruptura i la seva condició avantguardista”.

Maruja Mallo havia estudiat Belles Arts a Madrid, on va conèixer els membres de la Generació del 27. Va ser parella de Rafael Alberti fins que aquest va conèixer María Teresa León, i posteriorment va tenir una relació amb el poeta Miguel Hernández. La primera exposició li va organitzar Ortega y Gasset en els salons de la Revista de Occidente, i va participar en les Misiones Pedagógicas. Margarita Manso també va estudiar Belles Arts, era una artista transgressora que es va vestir d’home per visitar el convent masculí de Silos, i —segons Dalí— va ser l’única dona que va mantenir contacte sexual amb Lorca. Com explica Balló: “Aquestes dones van ser sexualment alliberades, molt més que ells en alguns casos. Van decidir viure la vida que desitjaven, enfrontant-se a totes les normes morals i culturals que les predestinaven a ser àngels de la llar. No estaven disposades a no protagonitzar un temps que sabien que era decisiu per al canvi”. Malauradament, en el franquisme —enemic alhora de la cultura i de les dones independents— serien doblement marginades.

LES PERIODISTES

Rosa Maria Arquimbau fou una escriptora i periodista que va col·laborar en gairebé tots els diaris i setmanaris d’esquerres en la dècada de 1930. Va ser especialment coneguda per la secció Films & Soda que publicava al diari La Rambla, on comentava les modes femenines. L’escriptor i crític literari Julià Guillamon acaba de rescatar de l’oblit aquesta autora descarada i gamberra a L’enigma Arquimbau (Comanegra, 2016), on en fa un extens perfil i s’hi afegeix Història d’una noia i vint braçalets, una edició en facsímil d’una de les novel·les que va escriure Arquimbau, que reflecteix molt bé el seu tarannà i el de moltes joves dinàmiques de l’època: les seves conveniències per sobre dels estereotips socials i morals. “El món fòssil de les dones de la Segona República —comenta Guillamon— sembla que sigui un període feliç, però sovint s’oblida que els republicans van guanyar les eleccions per molt poc marge sobre els monàrquics. En la República, quasi la meitat de la població era gent de dretes. Les dones no eren un grup, cadascuna tenia la seva història. Estaven des de les feministes del moviment àcrata fins al feminisme ranci d’una Llucieta Canyà, passant pel món femení folklòric tret de Folch i Torres”.

Arquimbau, creu el seu estudiós, “defensava un feminisme liberal, radical i demòcrata. En alguna ocasió l’han equiparada amb la també periodista María Luz Morales, però no hi té res a veure. Tot i que Morales va ser nomenada directora de La Vanguardia en esclatar la Guerra Civil i es va mantenir en el càrrec fins al final, el seu compromís polític era molt més tebi”.

Com explica Guillamon, més que un canvi polític va ser un canvi de costums. De manera similar a les garçonnes que adoptaven una imatge andrògina o les atrevides flappers dels anys vint, les dones republicanes també van fer servir la moda, la perruqueria o el cinema com a motor per accelerar els processos de transformació social. Els cocktails, la descoberta de les platges, les dietes o el nudisme formaven part d’una revolució trivial però profunda; un món en evolució que van explicar un seguit de periodistes com Ana María Martínez Sagi, Regina Opisso, Josefina Carabias o Irene Polo. Aquesta darrera, segons Guillamon, “va ser la primera a ser rescatada de la pila del greix perquè potser és la més interessant, el prototip de reportera moderna”. Polo va ser una de les primeres dones de la premsa catalana, va tocar totes les tecles, des d’articles de cinema o de moda a reportatges de denúncia, o crònica política. En esclatar la Guerra Civil era a Buenos Aires com a representant de la companyia de Margarita Xirgu. Es va suïcidar als 32 anys, a l’Argentina.

Tot i les novetats que va suposar l’accés de la dona al món públic, les relacions personals no van canviar. Com defensa Guillamon, “el masclisme va resultar igual de transversal que el feminisme, tant li feia si era de dretes o d’esquerres. Una noia que intentés viure com viu avui en dia qualsevol noia ho tenia fotut. L’estigma de la puta sobre les dones sexualment alliberades era molt fort, i això va ser una de les acusacions que a haver de suportar Arquimbau. Però vistes des d’ara, representaven la modernitat. Jo tenia una tieta que fumava, casada pel civil amb un fotògraf de la plaça de Catalunya, sense prejudicis sexuals, molt més lliure que la meva àvia i que la meva mare. Tothom ha tingut una tieta així, tietes modernes que van ser el pont entre el període republicà i els nostres dies”.