El rebrot de la paraula viva

Víctor Obiols (Barcelona, 1960), també conegut com Víctor Bocanegra en la seva faceta d’intèrpret musical, és un poeta escadusser i dispers, malgrat una vida dedicada a l’estudi, la traducció i l’ensenyament de la literatura. Amb la recopilació Sol de lluna ple. Poesia 1974-1999 (Edicions els Llums, 2015) i el flamant premi Carles Riba concedit pel recull Dret al miracle, hauria de començar a assolir un reconeixement merescut de fa temps.

En Obiols conflueixen dues circumstàncies propícies a l’adveniment d’un bon poeta: la llicenciatura en Filologia Clàssica i la carrera de cantautor. Gràcies a la primera, no li serà mai aliena la idea que de res no n’hi ha d’haver massa, no cal dir que adequada a tots els àmbits de la vida però especialment a la poesia; i a través de la segona, haurà comprovat que posar música a una lletra i fer que el públic hi pari atenció no s’aconsegueix mai per casualitat sinó amb esforç, revisió i persistència.

Les 42 composicions de Dret al miracle revelen un interès per fer-se entendre, sense recarregaments innecessaris, cosa accentuada pel to dialogant que adopten en força casos. En un llibre anterior, Versos i contracants (1997), hi apareixia aquesta Divisa: “Compartir l’energia / amb els qui et fan costat / i a les seves esquenes / fer trenes de literatura”. És a dir, les interrelacions personals com a prioritat, i en segon terme, l’exercici particular d’enaltir-les per procediments retòrics. A Dret al miracle destaquen els poemes d’amor o desamor, molt confessionals, molt arran de vida quotidiana; com el primer, que tracta de l’imaginari funeral d’un amor en què “Vam abocar-hi molt de tot, i al final era un obès / que no es movia del sofà de casa”. Sovintegen imatges d’aquest estil, definidores i cridaneres, però també hi ha moments en què un grau més gran d’abstracció es fa present: “Una fiblada al cor, uns rastres de desig / en insomnis diürns seran com una creu”.

No deu ser casual que el poema Ametller florit de nou hagi estat compost en memòria de Joan Maragall, ja que la seva concepció de la poesia, la idea de la paraula viva, sembla reaparèixer en força versos d’Obiols. Així, l’esponteneïtat de l’expressió, la fascinació davant la natura, l’emoció verbalitzada sense filtres a què aspirava el vuitcentista rebroten en el lirisme d’un músic avui dia, encara que en el cas d’aquest també és cert el que deia Josep Maria de Sagarra de Maragall, que “els moments més vius, més plens de ‘paraula viva’ de la seva obra, són aquells en els quals la forma adquireix una gràcia perfecta, quan tots els versos obeeixen a una retòrica rígida”.

El títol sembla fer referència al dret a accedir a un estat d’esperit excepcional, que s’obtindria per mitjà de l’experiència poètica, i també a la necessitat d’anar-hi de dret, sense dilacions. Tot plegat molt romàntic, però, certament, el conjunt d’aquests poemes va molt més enllà, o conté més que això: una capacitat de jugar amb les paraules, de fer-les anar amb l’arbitrarietat de l’avantguardista —de fet, a vegades hi ha, sobretot en la dimensió sentimental, un ressò de l’últim Joan Salvat-Papasseit—; el recurs a mots no habituals però fascinants, com àlibi o erubescència; o una contenció a l’hora de compondre que l’aparten de l’amuntegament improvisat propi dels experimentadors poc hàbils.

En definitiva, l’últim Carles Riba (un dels guardons amb més pedigrí del gènere a Catalunya) premia la trajectòria llarga i irregular —el primer llibre li van publicar als 14 anys— d’un poeta personalíssim que té la peculiaritat de semblar encara molt jove.