Physical Graffiti

Lluís Llach, el gran ídol de la Nova Cançó, ha estat nomenat aquest dimarts president de la comissió d’estudi del procés constituent, que continua impugnada pel Govern espanyol. La sessió amb prou feines si ha durat mitja hora, i el debat principal, sustentat pel grup parlamentari Popular (és a dir, el partit que ha impugnat la comissió), ha versat sobre si s’han de reunir els dimarts, com proposa ara la mesa, o els divendres, com s’havia dit abans. Al final no han pogut resoldre aquesta teca parlamentària tan sucosa, de manera que ha quedat pendent. Així, s’ha aixecat la sessió i els diputats s’han esfumat amb les carpetes i el logo del partit sota el braç. Llach ha sortit acompanyat per Laura Aymerich (l’abraçava per l’espatlla), la guitarrista que també l’ha acompanyat històricament en les seves actuacions i que ara li fa costat sovint al menjador del Parlament, bastant més econòmic que els bars de fora.

Quan Llach dóna torn als diputats diu “té la veu” en comptes de “té la paraula”, no en va és cantautor. L’abans militant comunista i ara militant en comú (fins aquí han arribat les retallades) Joan Coscubiela ha ofert amb veu tímida de discos escoltats unes paraules d’admiració a Lluís Llach i l’ha felicitat pel nomenament. Llach l’ha mirat amb un somriure orgullós d’artista elogiat. Coscubiela s’expressa amb èmfasi però baixet, com si la política fos un vell programa de ràdio nocturn. Ha dit de Llach que és un home acostumat a fer de pont, i sí que és cert que en la vida parlamentària es fan tots els ponts. Llavors ha demanat la paraula el diputat popular Santi Rodríguez per expressar des d’“un punt de vista humanístic” tots els respectes al flamant president, però de seguida ha objectat que els ponts s’aguanten sobre dos punts i que ell aquí només en veu un. La seva col·lega de partit, la diputada Andrea Levy, ha assentit de perfil davant aquesta metàfora d’enginyeria, ben bé com si fos sortida d’una novel·la de Benet.

Tots els grups han enviat les primeres files a la comissió, excepte els socialistes i Ciutadans, que no hi han enviat ningú, i tot i així tampoc han brillat per la seva absència. Coscubiela ha dit que ell venia però no perquè hi estigués d’acord, sinó per si hagués de defensar-los. L’esquerra és un ésser solitari amb complex de Capitán Trueno. Assegut al costat, el seu company Lluís Rabell no deia res. En cada intervenció, Santi Rodríguez ha recordat que no hi era per participar-hi, sinó per recordar que no hi participava. La dreta és un remordiment de consciència. La política és una escala d’incendis rovellada en un edifici sense gent, com en la portada del Physical Graffiti.