El Marès, a contracorrent

Tot i amb la seva absoluta falta de novetat i de semblar estar radicalment fora de l’actualitat, el Museu Frederic Marès, central i una mica oblidat, conté quasi tot allò necessari per alimentar la imaginació. Malgrat les seves reformes modernes, que ja han afectat una de les sales de la segona planta, manté encara aquest aire al marge de les novetats, cosa que hauria de ser exemple per a molts museus.

Especialment les dues darreres plantes dedicades al Gabinet del Col·leccionista —la de sotacobert és esplèndida—, que són les primeres que visitem per anar baixant a la resta, dedicades a l’escultura, tenen una atmosfera totalment lligada a les col·leccions que exhibeixen i condicionen la nostra mirada a les sales més baixes, també petites i emocionants. Moltes coses influeixen per produir aquesta atmosfera. Una és la mida dels espais i el fet que puguem encadenar visualment diverses sales, o que puguem utilitzar itineraris alternatius, com si juguéssim a amagar-nos, i una altra encara és l’altura de sostres i llindars, i també les diferències d’altures que ajuden a l’escenografia del conjunt.

Hi contribueix el que es veu per les finestres, que hi tenen un paper interessant. Les que podrien oferir alguna pista d’on ens trobem tenen vidres traslluïts de color; les que permeten veure fora estan tan a prop del mur de la catedral que no sabem on som, igual que les que donen al pati. I n’hi ha una més, única, que dóna una vista, secreta i estranya, sobre el saló del Tinell. Totes tenen en comú que ens fan sentir en un lloc irreal. I, òbviament, les diverses col·leccions de diorames, teatrets, tisores, pistoles, pipes, vitols, elàstics, armadures i espingardes, plats i safates, portapaus, sivelles de sabates, bastons o gravats de Montserrat. Tan sols cal veure la guia per adonar-se que és una simplificació d’aire acadèmic i un intent de fer-la assimilable. Una col·lecció així és difícil de classificar, però no per això deixa de ser un regal per a la imaginació. Si tenen algun dubte només cal que comparin les col·leccions exhibides al DHUB, amb les quals aquest gabinet té certa semblança, per adonar-se del que ens perdem amb l’excusa del disseny i de la catalogació. És el discurs, el punt de vista, que projectem sobre els objectes el que ha de ser viu, interessant i modern.

És oportú tot plegat perquè en algun moment hauran (sembla) de decidir fer el Museu d’Arquitectura i Urbanisme de Catalunya (MAUC), i ja han començat a sortir tota mena d’opinions sobre on es podria allotjar el nou museu. Deixant de banda les opcions més antigues, darrerament hem sentit els Pavellons de Victòria Eugènia i d’Alfons XIII a Montjuïc o, fins i tot, s’han arribat a proposar Can Batlló i la tèrmica del Besòs. A la vista del que succeeix al Museu Marès, crec que podem dubtar seriosament de la sospitosa unanimitat de què semblen gaudir els espais neutres, diàfans i de vocació industrial, o dels magatzems. Entenc que aquests darrers espais simplifiquen la vida dels museògrafs, però a la vista dels museus actuals, que són només una versió en tres dimensions d’un text pedagògic, penso que potser és el moment que dugui la batuta l’espai on es pensa col·locar les peces del museu. Estic dient que ja no em crec que el projecte museogràfic sigui sobirà, i que ja és hora que una museografia intel·ligent faci bandera de la flexibilitat i l’esforç d’acoblar-se a una realitat construïda. Que posi a prova el seu interès, encara que no tingui l’espai que al museògraf li sembli millor, i em permeto recordar que, probablement, aquí comença un mal projecte d’arquitectura.

I si la col·lecció s’acobla a l’espai? I més important encara: i si la col·lecció prova de situar-se en una casa i no en una fàbrica? Vull dir en un espai amb sales, grans o petites, i amb aquestes emprenyadores parets que semblen molestar tant els dissenyadors de la pedagogia museogràfica. Ja n’hi ha prou de reclamar arquitectures que són fulls en blanc. Cases i palaus que poden allotjar museus magnífics i que produirien una comunió entre les peces i els espais que els contenen més excitant que la dels actuals contenidors culturals, que han copiat el discurs de l’exposició als grans supermercats.

En una revisió ràpida de l’Atles del re-ús que s’està confeccionant a la Universitat Politècnica de Catalunya, sorprenen els usos que han estat capaços d’allotjar tot tipus de cases, torres, palaus i palauets, com ara llars d’infants, clíniques, centres d’estudis, oficines, museus o comissaries de policia. Podríem pensar que el museu d’arquitectura fos com el Marès? Ja sé que això no és avantguardista (cosa, per cert, cada cop menys inspiradora), però com a mínim aniria a contracorrent.