Música celestial

Ahir era el dia de la música celestial al Congrés dels Diputats. El dia de les ofertes, les promeses de millora, la correcció de moltes de les contrareformes aplicades pels conservadors durant els últims quatre anys. Avui serà una altra cosa. La investidura d'un candidat a la presidència del Govern que no disposa de majoria a la Cambra té dos moments. El primer, el d'ahir, és l'apassionant i arriscada oportunitat que se li atorga per guanyar-se el suport de futurs aliats. Tot són bones intencions, il·lusió. Avui serà molt diferent. El segon moment és el de l'encara més arriscada maniobra d'aterratge. De tocar os, de concretar, de marcar els límits.

Sentida des de Catalunya, la música va sonar bé, a l'espera del que sorgeixi avui a l'hora de concretar en les respostes als portaveus dels partits catalans. Va sonar bé, però no per als independentistes, és clar. A aquells ciutadans que volen marxar de l'Estat espanyol només els pot agradar de debò la convocatòria d'un referèndum i això és obvi que Sánchez ni ho va oferir ni té previst oferir-ho al llarg del debat. No obstant això, fins i tot per als ciutadans catalans independentistes, el discurs de Sánchez hauria de sonar com una agradable musiqueta.

Refer ponts, obrir el diàleg, oferir millores en el finançament de la Generalitat, reprendre negociacions amb el Govern català sobre infraestructures i competències interrompudes al principi de la legislatura, plantejar rectificacions i derogacions de lleis i decisions del Govern del PP denunciades com a lesives per la majoria social i política a Catalunya. Tot això es pot aplaudir. El que convertia ahir el discurs de Sánchez en un so agradable per a molts catalans és que es correspon a propostes, idees i fins i tot actituds que a Catalunya poden ser més o menys compartides per grans majories.

Sánchez va oferir una rectificació de les polítiques i l'actitud que el Govern del PP ha tingut amb Catalunya. Això només pot tenir una bona acollida. El PP ha estat sempre una força molt minoritària a Catalunya. N'hi ha prou amb recordar que aquí va obtenir només l'11,1% dels vots en les eleccions del 20 de desembre, de les quals ha de sortir el nou govern. Són molt pocs, per ser un partit governant. Una veritable moció de censura, de rebuig. Sánchez va connectar bé amb aquesta realitat.

Una altra cosa és saber si amb això n'hi ha prou o no per curar la ferida política oberta en la societat catalana el 2010, la que alimenta l'independentisme. La veritat és que una de les principals propostes de la força política que va guanyar les eleccions legislatives a Catalunya, En Comú Podem, era la celebració d'un referèndum sobre la forma de relació entre Catalunya i l'Estat espanyol. Sobre això, Sánchez no va oferir res. I el fons musical és més aviat un altre. Passa ara, no obstant això, que a diferència del que va passar en els últims 35 anys, la principal representació de Catalunya al Congrés dels Diputats no correspon al PSC o al centredreta nacionalista abans dirigit per Jordi Pujol, sinó a l'esquerra associada a Podem. A la que governa l'Ajuntament de Barcelona, però no la Generalitat.

Aquesta nova relació de forces a Catalunya hauria de tenir el seu reflex en un replantejament en el model de relació amb el Govern d'Espanya. Després de dècades de practicar la que va ser coneguda com a política de peix al cove, és a dir, l'intercanvi de vots de CiU al Congrés dels Diputats per competències o per finançament per la Generalitat, s'obre avui una pugna entre els que s'han passat a l'independentisme i ja no esperen res de bo del Govern d'Espanya i, en general, dels partits espanyols, i aquells que han de decidir si s'impliquen en la governació d'Espanya. I, si escau, com ho fan.

A aquests, Sánchez els va plantejar el que en primer terme sembla una oferta, però segons com es miri es converteix en una acusació, la mateixa que va repetir una vegada i una altra dirigida sobretot a Pablo Iglesias, Podem i les altres forces d'esquerres: “Deixareu passar l'oportunitat d'enviar el PP a l'oposició, de desfer-vos del desgovern de Mariano Rajoy?”. És una reactualització de la fórmula utilitzada en ocasions amb èxit pel PSC: Si no em votes, ve el PP. El 20 de desembre, aquesta fórmula no va funcionar. El PSC de Pedro Sánchez va obtenir el seu pitjor resultat en unes legislatives, va ser tercera força. Però la veritat és que la partida està oberta.