Prostitució

La prostitució és un producte de la desigualtat social, i continua augmentant. Les víctimes són principalment dones de l’est d’Europa, africanes i llatinoamericanes. La demanda de nenes s’ha disparat i les prostitutes s’han convertit en màquines de fer diners amb horaris laborals, sense dies de descans, de 15 hores diàries. Darrere de la prostitució hi ha patiment, explotació i delinqüència, sense que apareguin senyals d’alarma o indignació. S’hi troba a faltar una intervenció decidida de les autoritats. Són poques les dones que exerceixen lliurement i voluntàriament la prostitució, que no és cap altra cosa que una manifestació perversa del patriarcat i del capitalisme rapaç. Els esforços fets per posar-hi fi no han donat el resultat previst. Una dificultat és que es tracta d’un fenomen multiforme. No és el mateix la prostitució forçada mitjançant abús de tercers que l’exercida voluntàriament per dones majors d’edat i plenament capacitades.

En el nostre entorn cultural, l’exercici individual de la prostitució no constitueix cap infracció. Tot i això, en alguns països, com ara Anglaterra i França, se sancionen determinades formes, com l’oferta de serveis sexuals a la via pública. Suècia és l’únic país on està prohibit comprar serveis sexuals de dones majors d’edat. Els clients poden ser sancionats amb una multa o amb una pena de presó de fins a sis mesos. Tret d’Holanda i Alemanya, l’absència de reconeixement jurídic de la professió impedeix a les dones de disposar d’una cobertura social completa, sigui com a assalariades o com a autònomes. El rendiment de la prostitució està sotmès a tributació en bona part dels països perquè el fet generador de l’impost és independent de la legalitat de l’activitat.

Però les reformes aplicades a diferents països no han aconseguit eradicar la clandestinitat, el proxenetisme, l’explotació de menors ni el tràfic d’emigrants il·legals. L’Organització Internacional del Treball, en l’informe del 1998, no postula que es reconegui jurídicament la prostitució com a feina i ofereix algunes recomanacions, com ara reconèixer la varietat de circumstàncies que es donen entre les prostitutes i eliminar les abusives, centrar-se en les estructures que manté la prostitució i no pas en les persones que l’exerceixen, i analitzar-ne la problemàtica fiscal i sanitària. I posa èmfasi en les bases econòmiques de la prostitució, que creix amb l’atur i la crisi econòmica.

Tot i això, no tot són males notícies. A Espanya, una modificació recent del Codi penal operada per la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, ha introduït uns retocs en la persecució de la prostitució de persones majors d’edat que no han tingut prou divulgació i que, no obstant això, són d’interès.

Abans el càstig de tercers en la prostitució de persones majors d’edat exigia que aquesta activitat s’exercís mitjançant l’ús de la violència, la intimidació, l’engany o l’abús de la superioritat o la necessitat. També es penava el qui es lucrava amb l’explotació d’una altra persona encara que en tingués el consentiment. En l’actualitat, l’article 187.1 introdueix una important modificació, perquè estableix que es presenten aquestes situacions, de superioritat o necessitat, si la víctima, és a dir, la persona prostituïda, es troba en una situació de vulnerabilitat personal o econòmica o quan se li imposen perquè pugui exercir-la unes condicions costoses, desproporcionades o abusives.

La reforma, ben utilitzada, pot constituir un instrument poderós en la lluita contra els paràsits del món de la prostitució que viuen precisament, en molts casos, de l’explotació de persones que estan en aquestes condicions. Comprovar-ho no és tasca difícil, si hi ha voluntat per fer-ho. En altres paraules, es presumeix que la prostitució de les persones que estan en aquestes situacions (vulnerabilitat personal o econòmica, etc.) és constitutiva de delicte.

Ara cal esperar que les autoritats governatives, fiscals i judicials encarregades de la repressió d’aquestes conductes afrontin amb valentia els canvis introduïts i hi acomodin les decisions, sense caure en excessos garantistes, que mai no resulten neutrals i acostumen a anar acompanyats d’un cost social. No sobraria tampoc la col·laboració dels clients, però això ja seria demanar la lluna en un cove.

Àngel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.