L’altre Rosell

Tres dies a la presó, silenci davant el jutge, retirada de passaport i llibertat amb càrrecs per estar imputat en diversos delictes: suborn, prevaricació, finançament il·legal de partits polítics, tràfic d'influències, alteració de preus en concursos públics i blanqueig de capitals. A qualsevol ciutadà amb unes credencials com aquestes li seria difícil tornar al seu lloc de treball. I el que ja seria un somni és que el president de la seva companyia el rebés com si fos el fill pròdig i amb una declaració a favor de la seva presumpció d'innocència. D'això hi ha precedents en la crònica negra: l'habitual és que el cap de la banda rebi el sequaç que no se n’ha anat de la llengua amb els braços oberts.

Per això crida l'atenció la tasca a favor de la presumpció d'innocència que el Govern convergent de la Generalitat de Catalunya —no la valenciana de l'era Zaplana-Camps-Fabra— ha fet amb Josep Antoni Rosell, fins dijous passat responsable d'internacionalització —sense passaport—, investigació i desenvolupament d’Infraestructures.cat, la principal adjudicatària d'obra pública a Catalunya. Ell és l'altre Rosell. Menys popular que l'expresident del Barça, però amb un expedient judicial més competitiu. Està imputat per mitja dotzena de delictes des de finals de l'any passat pel cas Petrum de presumpte cobrament del 3% en comissions d'obra pública, destinades a Convergència Democràtica a través de les fundacions CatDem i Fòrum Barcelona.

Rosell és un mestre a driblar l'acomiadament, que va esquivar en dues ocasions a Infraestructures.cat. Van voler apartar-lo de l'empresa pública dues vegades: la primera el 2013, amb motiu de la seva implicació en el procés que ha posat cap per avall la privatització estrella d’Artur Mas: Aigües Ter-Llobregat. Rosell, que havia donat per bona l'adjudicació al grup Acciona en la mesa de contractació, va remetre, en canvi, acotacions crítiques a l'organisme públic que havia de jutjar si la privatització s'ajustava o no a la llei. La segona ocasió ha estat a finals de l’any passat, quan va ser detingut per la seva imputació en el cas del 3%.

Ni el president d’Infraestructures.cat, Joan Lluís Quer, va aconseguir forçar la sortida de Rosell. Quer es va veure obligat a dimitir per aquesta raó, encara que va al·legar oficialment “motius personals”. Rosell va deixar de ser el segon d’Infaestructures.cat, però se’l “va degradar” donant-li la responsabilitat d'internacionalització i investigació i desenvolupament. La història va adquirir aires grotescos quan a l'imputat li van arribar el reconeixement i els copets a l'esquena per part del seu cap. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va proclamar el passat 17 de febrer al Parlament la necessitat de respectar la presumpció d'innocència de Rosell “fins que no hi hagi una llum de la justícia que ens obligui a prendre decisions; perquè la justícia ha de fer el seu recorregut”. La rèplica de Lluís Rabell —de Catalunya Sí que es Pot— va ser contundent: “Qualsevol Govern l’apartaria cautelarment; però els comportaments del seu Govern són més espanyols que unes castanyoles: allà els aforen [cas Rita Barberá] i aquí els guardem en empreses públiques”.

Si Puigdemont no veia a mitjans de febrer “la llum de la justícia”, la indignada Esquerra Republicana va caure enlluernada davant els fets dijous passat i es va treure de sobre —a la segona reunió del nou consell— un funcionari com aquest. Fins llavors, Rosell sempre havia tingut el suport del consell d'administració d’Infraestructures.cat, integrat per responsables de cada departament de la Generalitat i havia estat defensat per dos presidents en seu parlamentària: primer Artur Mas i després Puigdemont.

A més d'habilitats comptables —cas 3%— i sindicals —per mantenir el lloc de treball—, Rosell té un acreditat màster en portes giratòries. Entre el 1993 i el 2003 va ser subdirector general d’Infraestructures, sota les ordres de Germà Gordó, exconseller de Justícia i llavors secretari general d’Agricultura. Tots dos van preparar la licitació del canal Segarra-Garrigues per 1.100 milions d'euros. El 2003, Rosell va canviar de bàndol: va ser nomenat director de l'empresa concessionària del canal, Aigües Segarra-Garrigues. Des d'aquí va vetllar pels interessos del seu nou ocupador i va fer tot el possible per modificar les condicions contractuals que ell mateix havia contribuït a elaborar quan suava la samarreta del sector públic. La Generalitat va estimar el sobrecost de l'obra en un 81%. L'austeritat, que de vegades té virtuts, va congelar l'obra. El 2011, Rosell ja havia tornat al sector públic com a número dos d’Infraestructures.cat. Quina carrera!

Hi ha currículums que semblen més propis dels Apenins campanos o calabresos que encaixables en aquest model holandès amb el qual alguns emuladors de Salvatore Giuliano diuen que somien per a Catalunya.