L’èxit del Mobile i el paper de Colau

Colau i el Mobile. Tot sembla que ha acabat bé. Rècord d’assistents i satisfacció dels dirigents del Congrés, però la vaga de TMB ha portat cua aquests dies. Tanta, que la pròpia alcaldessa va intervenir des de Facebook. “A la gent decebuda perquè ‘jo abans era a l’altre costat’ o a la gent feliç d’haver confirmat que ‘el poder canvia les persones, ja ho deia jo’ m’agradaria explicar-los que el dia que vaig decidir fer el pas i presentar-me com a candidata a la batllia, aquest pas el vaig fer sense cap ingenuïtat: era molt conscient que hauria d’enfrontar-me a tota mena de límits i de contradiccions”.

Al web es multiplicaven els comentaris. Per a Toni Aira (El Món), “La CUP ahir li retreia que allò que ara defensa des de la poltrona del poder en la seva negociació amb els sindicalistes ho hauria criticat d'haver fet el mateix un govern de Convergència, per exemple. Són banderes de demagògia i d'oportunisme polític i de superioritat moral que als de Barcelona en Comú ja no els quedaran”. A El Plural recollien una antologia de vinyetes penjades a Twitter recordant el passat de Colau, solidària amb els treballadors de TMB.

Carmelo Jordà (Libertad Digital) sostenia que la culpa de la vaga no era de Colau. “És dels i les colaus” per als qui qualsevol cosa amb l’etiqueta de “treballadors” “social” o “gent” troba justificació. La majoria de mitjans, al marge de la seva opinió sobre Colau, han qualificat la vaga del transport públic de xantatge. No tots. A Ladirecta es subratllava que la plantilla del metro considera els serveis mínims un sabotatge institucional al dret de vaga i, en front de les dades salarials dels treballadors filtrades per TMB, assegurava que els sous dels 300 directius de l’empresa van dels 60.000 als 140.000 euros anuals. Aquest mateix mitjà explicava que aquest any s’havien aixecat els vetos a activistes socials per a ser contractats en el marc del Mobile World Congress (MWC). "A diverses persones que l'any passat estàvem a les llistes negres ens han anat trucant els últims dies per anar a signar el contracte i començar a treballar".

Per a Vicent Partal, “la vaga és un fracàs negociador de l’ajuntament i TMB. Per això aquesta vaga d’ahir quedarà com ‘la vaga de Colau’, la que no van saber evitar. Els sindicats no ho han fet fàcil, és cert, però en situacions semblants, amb els ajuntaments anteriors, sempre s’havia arribat a un acord”. Eddy Sánchez, a Público, dedica el seu article als treballadors del metro i escriu que Colau es queda sense referents polítics i teòrics i es veu obligada a “emplenar aquest buit amb la ideologia realment dominant, que no és altra que l’empresarial”. Per a Jordi Basté, aquests dies han volat les castanyes de dretes i d’esquerres. “El mal no és que Colau hagi fet el que tocava. El problema és no haver-ho fet abans”. Colau, deia Basté dimarts, ara mana i coneix tota la història. Des de fora, només n’havia conegut una part. El problema, també va dir, és que en política es vol guanyar “i després ja veurem com governem”. El seu davantal es va tancar amb crítiques a l’altivesa feudal del responsable del Mobile, John Hoffman, un Mr. Marshall que no va acompanyar les autoritats a la passejada inaugural.

A la tertúlia dels matins de TV3, mentre Antoni Puigverd criticava el sindicalisme del xantatge que “ja coneixíem amb les vacances i els avions”, Martí Saballs en feia responsable l’Ajuntament que no ha sabut prevenir el problema amb un desastre de gestió plena de sectarismes. Per al periodista, “Barcelona es degrada”.

Pilar Rahola (La Vanguardia, 23 febrer) qualificava la vaga com un bany de realitat en tota regla “que ha deixat nua la reina del populisme”. “On són els seus tuits en suport els actuals vaguistes quan protestaven contra Trias?”. Jordi Mercader (El Periódico, 23 febrer), retreia a Colau que s’hagués presentat a la taula de negociacions. “Va creure que els sindicats cedirien pel privilegi de poder parlar dels seus problemes amb ella”. Potser, escriu, no va calcular que l’error no estava en el resultat sinó en el gest. Si hagués tingut una fórmula alterativa per evitar el conflicte “la podia haver explicat a la presidenta de l’empresa per posar-la sobre la taula negociadora”. Per a l’editorial de l’Ara (22 febrer) segurament “la mediació de l’alcaldessa Ada Colau ha arribat massa tard, quan hi havia poc marge de maniobra. Inexperiència? Imprevisió?”. Francesc-Marc Álvaro, (La Vanguardia, 22 febrer) escrivia que “la narrativa del governant, a diferència de la narrativa de l’activista, és més gris i complexa”. I en aquest conflicte, els dèbils no eren els treballadors de TMB ni els congressistes, ho eren els veïns que necessiten el metro. Tant La Razón, en una nota sense firma, com El Mundo, en un editorial, han criticat que Colau decidís fer públics els sous dels treballadors de TMB perquè, segons aquest darrer, només va servir per enfurismar-los.

Avui, als editorials de balanç, els diaris comenten aquest èxit del congrés i el problema de la mobilitat. Ara considera que la capital catalana es consolida com a ‘hub’ d’atracció de talent i de grans empreses. L’editorial d’El Periódico es titula “MWC: un nou balanç d’èxit”, però adverteix que Barcelona ha d’extreure una lliçó: “no es pot tornar a exposar a un risc així, sota pena que l’MWC trenqui el compromís que la ciutat sigui la seva seu fins al 2013”. I recorda que de candidats no en faltarien, “com ha demostrat de manera impertinent la presidenta de la Comunitat de Madrid”. Enric Hernàndez escriu que la vaga ha trencat l’aura política d’Ada Colau. La qüestió és si una líder política procedent de l’activisme social, combativa i solidària amb tota mena de vagues “està en condicions de governar i exercir de patrona d’una empresa, pública en aquest cas, com TMB. ¿Activista o alcaldessa”. I acaba: “a l’alcaldessa li falta rodatge”.

La Vanguardia critica Colau, la Generalitat (que va mostrar pocs reflexos per assegurar des del principi uns serveis mínims de metro), la utilització inadequada del dret de vaga i el regidor de la CUP, conductor de TMB, que va aprofitar la posició com a edil per defensar els vaguistes. I conclou demanant que “les autoritats catalanes treballin des d’ara mateix amb l’objectiu de millorar el Mobile i es comprometin que la pròxima edició es desenvolupi sense contratemps i amb un renovat afany d’excel.lència”.

El pacte. Dijous, tots els mitjans es pronunciaven sobre l’acord entre Sánchez (PSOE) i Rivera (Ciutadans). Per al diari Ara, “l’acord entre PSOE i Ciutadans no ofereix cap solució per a les aspiracions de Catalunya”. Per a Puntavui, que “el document inclogui el vet a la celebració de qualsevol referèndum d’autodeterminació contradiu l’esperit de diàleg i consens amb què els seus autors asseguren haver-lo confeccionat”. Per a La Vanguardia, “l’absència d’alternatives resulta decebedora. No solament per a Catalunya. També per a tot Espanya” que té dos problemes centrals, la recuperació econòmica i l’encaix de Catalunya. Per al diari, la posició de Ciutadans no sorprèn, “però el PSOE podria haver fet més perquè aquest pacte permetés anar articulant una sortida a l’actual situació catalana”. Pilar Rahola, el mateix dia i al mateix diari, tracta de lerrouxista Ciutadans i afirma que “si qualla l’estima entre Sánchez i Rivera, Iceta haurà de ballar molt encara que ni Queen el salva”. Fernando Onega, al mateix mitjà, en canvi, considera el pacte “suggestiu i bell” i subratlla que és el primer d’àmbit estatal en tota la democràcia, llàstima, però, “que és estèril”· Onega fa números i admet que els dos partits no sumen escons suficients, però amb nou milions de vots s’ha governat el país en d’altres ocasions. El Periódico valora positivament el pacte encara que no té força suficient per tirar endavant la investidura. En tot cas, si hi ha eleccions, “Sánchez té molts números per guanyar l’opció de repetir com a candidat del PSOE i, juntament amb Rivera, tindran l’actiu, almenys, d’haver intentat l’acord”.

El Mundo publicava ahir una informació sobre dirigents socialistes que estan en contra el pacte perquè no volen suprimir les diputacions. A l’editorial, defensava que el PP tindrà dificultats per explicar per què no s’afegeix “a un programa que reuneix quasi tots els requisits per tirar endavant aquest país”. Ben diferent s’ho mirava La Razón. El diari retreu a Rivera que doni suport a Sánchez amb un pacte “en contra dels seus votants” i que es converteixi en una crossa dels socialistes. A una nota sense firma, titula que Rajoy va desemmascarar, durant “una brillant entrevista de Susanna Griso a Antena 3”, el pacte que no va enlloc. I Pilar Ferrer, a propòsit de Rivera, treu la definició de “chaquetero”: aquell que dóna la volta a aquesta peça de vestir segons li convé. L’editorial de l’Abc diu que l’acord és per arraconar el PP. Vol “desmantellar” la legislatura de Rajoy i titlla el pla de govern d’esquerrà i intervencionista. Ara, conclou, li toca avaluar al PP els costos de la posició que fixi davant aquest acord que solament intenta debilitar-lo. De totes maneres, Isabel San Sebastián no se’n refia. Creu que quan només quedin hores per dissoldre les Corts, Sánchez ressuscitarà el Front Popular amb l’excusa que no té altra sortida.

Dimecres, Federico Jiménez Losantos (El Mundo) sostenia que el PSOE ha cedit més amb Ciutadans del que ho hauria fet amb el PP i Rivera ha aconseguit que Sánchez doni suport al programa del PP del 2011: baixar impostos, combatre l’atur, defensar la unitat nacional i acabar amb la politització de la Justícia. “Votarà el PP no al PP de 2011?. Pot ser. Però Rivera s’haurà assegurat el rebot per al proper Govern”. Al mateix diari,. Casimiro García-Abadillo creu que l’acord està dissenyat per guanyar l’abstenció del PP.

Amb tot això, aquest cap de setmana, Sánchez consulta a la militància socialista la seva opinió sobre l’acord. Iñaki Gabilondo es pregunta: S’imaginen l’embolic si els militants diuen que no? El periodista recorda que quan Sánchez va proposar la consulta es va interpretar com una manera de trobar suports en “les bases més progressistes” en front de les reticències de l’aparell. I ara aquestes bases es troben amb un pacte amb Ciutadans, “a la zona tèbia i ambigua del centrisme”. Com el rebran, com una prova de realisme, responsabilitat i sentit d’Estat o com una claudicació?”.

Per a Enric Sopena (Elplural), fa un quart de segle es va necessitar un timoner i va ser Felipe González. Ara es diu Pedro Sánchez. “Temps al temps i com més abans, millor”. Carlos Alsina (Onda Cero) contempla com, per a Podem, el PSOE passa de ser progressista a dretà. Per al PP, Ciutadans passa de ser de centre moderat a filo-socialista. I per a Sánchez i Rivera, el PP i Podem passen de ser uns partits que podent afavorir un canvi saludable per a Espanya, una segona transició, s’atrinxeren en les seves postures egoistes per forçar noves eleccions.

El Mundo (26 febrer) considera que el format de la investidura, que el PP ha amenaçat d’impugnar, és un problema menor i demana un debat que serveixi per crear consens sobre les reformes que Espanya necessita, al marge del resultat per a Sánchez. La Razón, a l’editorial (26 febrer) defensa un govern tripartit amb la presidència per al partit guanyador. 

Umberto Eco. La mort de l’escriptor i semiòleg italià ha propiciat articles elogiosos de tota mena. Ignacio Camacho (Abc, 21 febrer) escriu que el diari La Repubblica va encertar amb el títol “L’home que ho sabia tot” perquè el seu talent solament cabia en una hipèrbole. Alguns articulistes recordaven visites seves a Barcelona. Milena Busquets (El Periódico, 21 febrer) afirma que gràcies a El nom de la rosa “la petita editorial de la meva família va poder subsistir” i que quan va decidir crear la seva pròpia editorial li va donar suport donant-li el llibre Sobre literatura. Jordi Amat (La Vanguardia, 21 febrer) recorda que l’any 1967 va participar en un col·loqui del Gruppo 63 italià amb referents del catalanisme progressista (els Bohigas, Castellet i companyia) buscant noves estratègies per combatre el poder des de l’art. Miquel de Moragas (Ara, 21 febrer) explica que Eco es movia amb comoditat per la Barcelona de la resistència franquista, “sempre disposat a signar els manifestos en favor de la democràcia”. Era normal trobar-lo a Bocaccio, però, tip de recepcions, preferia viure els ambients de la ciutat. Josep Maria Fonalleras (El Periódico, 22 febrer) subratlla el seu afany d’entendre la cultura no solament com un calaix que es va omplint de coneixement i saviesa “sinó com el pot d’un joc de màgia d’on surten serpentines de colors”. Una nota clamorosament discrepant. Juan Manuel de Prada (Abc, 22 febrer) no li perdona que amb El nom de la rosa, “un pastitx”, fes una “refutació pamfletària de l’ordre còsmic i humà postulat pel cristianisme, així com una caracterització de la història de l’Esglèsia com una conspiració de brètols” (sic)