Llengua i país

Ací, allà i a tot arreu, hi ha la idea o la fe, tan habitual, que parlar és ser, com en la ideologia nacional francesa, o en els eslògans del primer franquisme que exigien allò de “Si eres español, habla español”: una expressió perfecta de la imposició deliberada d’aquest principi d’identitat. És un principi, però, que també es pot mirar des d’una perspectiva diferent: des d’aquells processos històrics en els quals parlar ha estat durant molt de temps l’única o la principal manera com s’ha conservat el ser. Faig referència, no cal dir-ho, a aquelles societats que, especialment a Europa, s’han constituït en comunitats polítiques al llarg del darrer segle i mig —comunitats nacionals, i eventualment estats— a partir sobretot de la seua supervivència com a comunitats lingüístiques... i de la consciència de dignitat i distinció recobrada sobre la base d’aquesta supervivència.

Podríem parlar de casos com els d’Eslovàquia o Eslovènia, Romania, Macedònia, Estònia o Letònia, d’aquells pobles dels quals Engels en va dir “pobles sense història” (sense una història política autònoma en segles recents), però que eren tanmateix pobles amb llengua. O de Lituània, de gloriosa història dinàstica i territorial amb aquest nom, però on el nom històric cobria regions majoritàriament ucraïneses o bielorusses, i amb el rus i el polonès, successivament, com a llengua culta i pública. El lituà, a mitjan segle XIX, era només la llengua dels pagesos d’unes comarques bàltiques... llengua gràcies a la qual la nacionalitat lituana va sobreviure quan aquestes comarques, en mans dels russos o dels prussians, eren l’únic testimoni de l’antic poder i de l’antiga glòria dels lituans. A Estònia, per no eixir del Bàltic, la (escassa) població urbana parlava alemany, jiddisch o rus, i només començaren a pensar-se com a possible nació quan els intel·lectuals van descobrir que aquella cosa estranya que parlaven els pagesos era un idioma verdader, germà o cosí del finès.

De l’observació d’aquest aspecte i dimensió de la història d’Europa, se’n deriva una coincidència gairebé sense excepcions: difícilment hi ha “qüestió nacional” sense que hi haja també “qüestió lingüística”. I viceversa, rarament hi ha un conflicte de llengües que no siga, esdevinga o expresse un conflicte de caràcter nacional: de societats que es volen afirmar, en tots els casos (i sovint enfront d’una altra societat) com a comunitats de cultura; de societats que es volen afirmar també, en la major part dels casos, com a comunitats polítiques. En aquest camp, les llengües no són innocents ni neutrals. I les decisions dels governs són menys neutrals i menys innocents encara.