Àngels de l’infern donen voltes a l’aire

Dilluns. L'assagista italià Giuseppe Scaraffia assegura que el destí, bandejat pel progrés, vaga pel segle com una divinitat destronada, disposada a aprofitar qualsevol instant de desànim per tornar a treure el cap. En el rostre dels imputats es dibuixa per això una ganyota d’espant. Com si haguessin comprès les conseqüències de la seva transgressió: provocar el destí, convocar-lo, atreure’l cap als seus fràgils cossos mortals. Commoguts per l'inefable designi intenten endevinar en el rostre impassible de les jutgesses quant hi haurà en elles de fatalitat.

Dimarts. Un amic em desmenteix: Esquerra? Quina esquerra? En aquest país el que hi ha és una dreta conservadora i una dreta progressista. Això ho diu amb un ànim en absolut bel·ligerant. Per confirmar fins a quin punt la nostra cartografia política està allunyada del paradigma europeu al qual creiem pertànyer, cal llegir el llibre que Valéry Giscard d'Estaing dedica a Europa. La última oportunidad (Confluencias). El que va ser president de la República Francesa, entre el 1974 i el 1981, membre del dinàmic espectre dels conservadors francesos, avalua l'impacte de la crisi en el projecte europeu i atribueix els mals patits a la “poca vergonya financera i bancària”. Si un líder del Partit Popular parlés amb aquesta claredat de judici, semblaria un emboscat de Podem.

El Fiscal Horrach escolta els imputats al banc i els acusa d’innombrables ultratges, però no troba tipificat al Codi Penal el delicte més greu: corrosió de la moral

Dimecres. Si la dreta conservadora catòlica i l'esquerra laica progressista comprenguessin qui és en realitat el seu enemic, unirien les seves forces per fer front a la més despietada conspiració contra els fonaments de la moral. Celebro que el papa Francesc hagi estat el primer a advertir-ho: “Trump no és cristià”.

Els politòlegs es resisteixen a reconèixer la filosofia que comparteix l'esquerra laica amb la dreta conservadora: el cristianisme arrelat en les seves simètriques conviccions morals. Davant d'ells s'alça l'amenaça revolucionària del neopaganisme: adora el déu dels diners, proclama el darwinisme dels forts i difon el menyspreu pels perdedors. Per a aquest déu ferotge, la lògica del sacrifici és una doctrina: seran immolats els que destorben, els desgraciats, miserables i malalts. Un culte supersticiós que abomina de qualsevol obligació comunitària i promet una impossible transacció amb la mort: luxe i poder a canvi de desesperació. La retòrica dels seus líders revela lentament aquesta gran ambició: extirpar la pietat de l'ordenament jurídic i acabar amb el deure de la compassió. Fracassaran, esclar, però ens deixarem la pell en aquesta batalla.

Dijous. El Fiscal Horrach escolta els imputats al banc i els acusa d'innombrables ultratges, però no troba tipificat al Codi Penal el delicte més greu: corrosió de la moral. Els polítics corruptes han comès estralls d'impossible reparació: han implicat els seus cercles familiars i han destruït el blindatge de les institucions. Sogres, cunyats, nebots, germans i més família s'han vist sotmesos a la torbadora disjuntiva: o avergonyir-se del parentiu amb l'ovella pestilent, o difondre la difamació dels acusats contra els seus jutges i fiscals.

El polític corrupte també ha emparat amb el seu exemple la infiltració criminal de les institucions. Dues de les peces més recents de la seva corrosiva influència: una desena de policies municipals de Palma estan a la presó acusats de protegir delinqüents, extorquir empresaris, amenaçar càrrecs electes i fer pràctiques de tir cridant el nom de les seves víctimes; una banda d’Àngels de l’Infern, delinqüents a cavall de les seves motos de gran cilindrada, campava per les afables carreteres rurals gràcies a la serpentejant complicitat trobada en el desistiment de les altes instàncies. Com podrà mesurar el fiscal Horrach la influència tòxica dels polítics encausats?