Ciutadà Bohigas

Són tantes les trajectòries culturals truncades massa aviat que tenir l’oportunitat de celebrar els 90 anys d’una personalitat com la d’Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) és una sort. Bohigas és, sens dubte, una figura de referència de l’últim mig segle que depassa la seva tasca professional com a arquitecte i urbanista, prestigiosa i reconeguda, i s’estén a l’activisme cultural i la gestió política. Així s’ha guanyat el dret de ser vist com un mandarí, com va assenyalar recentment Francesc de Carreras en aquest diari. Però a diferència de tants aspirants a mandarí d’avui dia, que amb prou feines poden lluir cap altre bagatge que el d’haver-se passat mitja vida garlant a les tertúlies radiofòniques i televisives o vivint a sou d’institucions públiques, el mandarinatge de Bohigas és el fruit de combinar l’exercici seriós d’un ofici amb una curiositat intel·lectual i una reflexió constant i profunda sobre l’evolució de la societat.

La consistència del pensament de Bohigas queda ben plasmada en la quarantena d’articles, publicats entre 1951 i 2013, que ha triat Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara, reunits sota el títol, exacte per definir l’autor, d’Elogi de la modernitat. Dividida en cinc seccions, aquesta antologia del Bohigas combatiu i polemista abasta els grans temes que han estat sempre bandera de la seva intervenció en el debat públic: l’esperit cívic, el paper essencial de la cultura i l’educació, la defensa de l’avantguarda, el republicanisme laic. Bohigas encarna, tenaç, coherent i, de vegades, provocador, els valors de l’europeisme il·lustrat, de la socialdemocràcia (impagable la clatellada que etziba a certes incoherències del llampant liberalisme ultrat de Xavier Sala i Martín) i del catalanisme modernitzador, hereu del Noucentisme i allunyat del nacionalisme, el folklorisme i la cursileria (encarnada en figures com el doctor Josep Corbella, Josep Maria Subirachs, Núria Feliu o mossèn Ballarín, als quals retreu “migradesa intel·lectual”).

El llibre es fa curt: segur que una tria més àmplia no el faria més feixuc i il·luminaria altres facetes del compromís de Bohigas. Amb tot, aquest centenar i mig de pàgines basta per copsar la seva diversitat de registres: des del redactor de cartes obertes a personatges públics al denunciador de les incongruències de les administracions públiques (primer, el franquisme depredador, ranci i de curta volada; després, una Generalitat que arrossega algunes rèmores d’aquell mal govern —en aquest sentit, valora més l’encert de moltes decisions preses en l’àmbit local, no en va ell va ser regidor municipal a Barcelona). No falten brillants exercicis de revista d’arts i cultura, on combina el profund coneixement de la matèria amb la vocació divulgadora. Excel·leixen la conferència sobre la lletjor arquitectònica espanyola en l’obertura del curs 1986-1987 de l’escola Eina o l’article sobre els bars i la modernitat dels anys vuitanta.

Bohigas creu en el progrés. Hi creu perquè s’hi compromet i treballa per aconseguir-lo. Des dels anys noranta, abans que molts independentistes epidèrmics o oportunistes d’última hora, no veu gaire esperança de progrés amb Espanya. Tampoc somia truites: entén la independència en termes no nacionalistes, més aviat com un redibuix d’interdependències. I sempre des de l’esquerra, el laïcisme i l’educació. Per això, ingenu, pensa que sota sobirania francesa hauríem viscut millor, més cultes, més laics. No diu, però, que hauríem perdut la llengua.