Els menjars dels humils

A les taules dels humils extrems, els necessitats, els exclosos socials, els indigents invisibles que no secrets, hi ha poca cosa, massa de res.

Domina l’honorable dignitat i la discreció del resistent. Menjar poc perquè la butxaca és buida i la feina és magra o inexistent, és una condemna que s’acompanya del silenci.

Potser als entorns dels menjadors desordenats i amb fam sistemàtica, a estones, sona una simfonia breu, sorda i reiterada, són els renous de budells perquè l’aire vell roda pel ventre buit i estorba el què.

Adesiara, els que no tenen suficiència de subsistència, usen plats grans i els seus entrepans són sempre llargs i carregats de pa. La mica de teca que porten és presentada, segons els casos, magnificada, dissimulada i transformada.

Contra la por i el gran desert de les estovalles, la cova de la boca i la gelera (i el compte del banc), el sabor, el gust i la substància han de ser creats i servats com la força viva del patrimoni mínim.

“En la meva fam comant jo”, diu una cita clàssica, rebel, una norma imposada contra les ofenses i humiliacions. Això no desdiu la militància rebel autosuficient d’un dogma verbal creatiu i paradoxal del “menys és més”.

Per això i per ventura, l’aliment del pobre és cuinat a consciència, sense fúria al foc, amb les tallades calculades, en el menú ordenat en el ritual de la lenta elaboració per fer alquímia simple.

L’estalvi i la multiplicació l’extracció de l’essència de les coses vol la reducció de la duresa del múscul vell de la carn, els tubèrculs o la carn i greix aferrats als ossos d’escapcions. Molts de pics, allò que es menja, simplement, és tret del recipient de la conserva més barata.

Fora de les imatges felices del món real, a la ‘cara b’, queden les barroques menudències, la tan contemporània retòrica culinària, els embolics de coloraines, fums i aires i els noms sofisticats. Els menjars dels pobres tenen molta cuina i poc i gens de discurs. Molt de desig i pocs perdons.

La dissort, el càstig injust d’un món trencat, la crisi que s’obri camí a destralades, han tallat l’ordre lògic i just, el sistema horitzontal, entrunyellat, d’una societat estructurada, sense oblidats, compacta econòmicament, amb classes, òbviament per la inèrcia històrica del sistema.

Hi ha forats negres, zones ocultes, contradictòries al relat i al discurs dels gastrònoms i cuiners, transformats en una nova elit. La cuina de mínims però barroca i rica és impossible per a la majoria, no sols per manca d’habilitats eines o euros. És una fantasia imaginària pel comú de la gent, no sols pels marginats.

Molt de brou i la sopa necessària, arròs blanc, patates bullides, llegums de pot, ales de pollastre, una mica de peix perquè ara sembla sempre car malgrat sia d’escata, espina, blau i bast i no ho és. Qui sap si el festival són un ou fregit amb patates congelades i trinxes de xulla ( bacó, ventresca).

Les bosses, senalletes, geleres dels protagonistes principals de la crisi són netes i simples, en tot cas fan soroll de llauna i plàstic.

La crisi corca els humils, malviure així és una pena sense presó. Els usuaris dels menús solidaris de la necessitat, no només surten per la cua i entregues de la xarxa d’ajuda de les entitats confessionals o emparades per organitzacions solidàries i altruistes —que n’hi ha i moltes— en un exercici de solidaritat. Possiblement un resistent que fa equilibris per poder dinar és al teu veïnat, qui se’t creua al carrer o veus passar de llis al bar de la barriada.

Les persones descol·locades, moltes, que habiten als soterranis socials gens públics, queden registrades amb les mans quasi buides, en la seva modèstia involuntària, a la cua de les botigues.

A les hores mortes dels mercats, al final quan es tiren o buiden les parades, a la nit prop dels contenidors dels entorns dels hipermercats entren en joc una part dels qui perden la vergonya i arrisquen, a més, la salut furgant en les deixalles.