L’increïble cas del senyor Chen i l’Espanyol

El pas dels dies no dilueix l’efecte sorpresa de la notícia. El senyor Chen Yansheng és el president de l’Espanyol. En la voràgine mediàtica, no s’acaba d’assimilar en la seva justa mesura l’abast de certes novetats. I la seva magnitud és enorme, almenys per als 25.000 socis i escaig del club i la seva afició. Un ja no s’atreveix a qualificar els fets d’històrics, de tan suat com està l’adjectiu. És la primera vegada que l’Espanyol, en els seus 115 anys d’història, està presidit per un xinès, la segona per un estranger, després del curt període de l’argentí Manuel Allende al lloc de comandament (1918-1919).

Des de cert punt de vista, l’assumpció dels màxims poders per part d’un empresari estranger no és tampoc tan inaudita. Des que el club, com tots excepte el Barcelona, el Reial Madrid, l’Athletic i Osasuna, es va convertir en societat anònima el desembre de 1992, ja planava aquesta possibilitat, sobretot des que el seu deute va començar a ser tan insostenible com indispensable la necessitat d’injecció de capital.

L’arribada de Chen oxigena les exhaustes arques de Cornellà. La possibilitat de sanejar l’economia del club corre paral·lela a la millora de la seva estructura esportiva i al reforç del primer equip. Les primeres accions de Chen han resultat ser un bàlsam per al club i la plantilla. No en va, ha invertit 50 milions d’euros, 35 dels quals per eixugar els deutes amb Hisenda i amb l’empresa que va construir l’estadi. El seu objectiu és sanejar un deute net de més de 100 milions.

Yansheng marca un punt d’inflexió amb la renovació de Caicedo alhora que envia un missatge: els club vetllarà per lligar els seus millors jugadors

En el vessant esportiu, Chen ha aprofitat el mercat d’hivern per fer alguns fitxatges, els d’Óscar Duarte i Arlauskis. Res de diferent al que van fer alguns dels seus predecessors, quan el club disposava d’una mínima liquiditat. On sí que ha marcat un punt d’inflexió ha estat en l’adquisició pel club de tots els drets federatius de Caicedo, i l’ha renovat fins al 2019. Aquesta última operació obre una possible nova dimensió en el modus operandi del club.

El golejador equatorià s’ha erigit en un dels líders de l’equip. El fet d’haver frenat el seu adéu —el seu fitxatge per un club xinès, precisament— ha canviat l’orientació existent fins ara. Ja se sabia que l’Espanyol podia comptar amb bons futbolistes, però no de molt bons, perquè aquest salt qualitatiu comportava el seu traspàs. A la força els pengen. I d’aquí que Sergio García, Casilla, Héctor Moreno, Stuani, Kameni, Osvaldo o Callejón, per posar alguns dels últims exemples, desfilessin tot just van despuntar.

Chen no se n’ha estat, a l’hora de fixar-se objectius. I s’ha marcat un termini de tres anys per assolir-los: sanejar el club i classificar-se per a la Champions. Res, poca cosa. En els últims 40 anys l’Espanyol només ha quedat dues vegades entre els quatre primers: el 1995 (Pochettino, Francesc, Lardín, Sergio González, Arteaga, Radu...) i el 1987 (N’Kono, Lauridsen, Márquez, Zúñiga, Soler, Valverde, Pichi Alonso, Pineda...).

Els reptes econòmics i esportius no haurien de relegar a un segon terme els socials. L’Espanyol necessita amb urgència un revulsiu per recuperar els 35.000 socis que va arribar a tenir el 2010. Per això, i per ampliar la seva base de simpatitzants, ha d’entendre les causes que el van portar a perdre més de 10.000 abonats. La polèmica sorgida arran del triple derbi a la Lliga i a la Copa va posar en relleu igualment el sentiment d’incomprensió que es viu al si del club pel tracte mediàtic que rep. Canviar-lo depèn, en bona mesura, d’ell mateix. També de la tutela que estableixi l’expresident i exmàxim accionista Daniel Sánchez Llibre, i del mateix Chen Yansheng. La paradoxa és que un club fundat per universitaris catalans i espanyols, en contraposició als clubs compostos per jugadors estrangers, el presideixi, 115 anys després, un xinès. Però no és més que això, una paradoxa. A l’Espanyol li manca una mica més de cantera i afició, i força més equip i diners. Si més, no l’afirmació de Chen en la seva presentació va ser esperançadora: “Al marge de ser una inversió, l’Espanyol serà la meva passió”.