Djokovic, hexacampió a Austràlia

Sense distraccions, ni eufemismes. Parafrasejant la frase futbolera de Gary Lineker, davanter anglès de finals dels vuitanta i inicis dels noranta, es podria dir que avui dia, el tennis és un joc molt simple en el qual dos jugadors pilotegen d'un costat a un altre i en el qual (gairebé) sempre guanya Novak Djokovic. El serbi ho va tornar a fer, aquesta vegada en dues hores i 53 minuts: 6-1, 7-5 i 7-6 va vèncer Andy Murray a la final de l'Open d'Austràlia. És a dir, sisena corona per a Nole a Melbourne (la mateixa xifra que Roy Emerson), primer gran títol de l'any, 11è de la seva carrera; els mateixos que Rod Laver i Bjorn Borg. És a dir, la vida segueix igual.

Nole suma 61 títols; 94 triomfs en els seus últims 100 partits; 182 setmanes com a número u; 10 grans dels últims 21

Pot canviar circumstancialment la forma (més o menys lluentor, més o menys durada, qui és a l'altre costat...), però el fons (l'èxit) és essencialment el mateix aquí o allà, a Londres, Nova York o Melbourne, a Xangai, Doha o Miami (no a Roland Garros, encara...). No importa gaire. Pot canviar el marc, la superfície o la indumentària, el punt de resistència que ofereixi l'adversari o el registre propi (més o menys defensiu), però el contingut és bàsicament el de sempre. Amb el serbi, el tennis masculí s'està convertint en un quilomètric soliloqui, en un monòleg sense fi.

I és que el veritable objectiu de Nole transcendeix els triomfs puntuals, el curt o mitjà termini; ell va més enllà. La seva obra és superior. Ara ha caçat Laver i Borg, divisa Emerson (12) i olora Pete Sampras i Rafael Nadal (14), però en la seva ment (encara que no ho digui obertament) hi ha gravat a foc un altre nom, una altra meta: Roger Federer, els 17 majors del suís. Djokovic vol ser el més gran de tots els temps, i segons el que s'ha vist durant l'últim any ell mateix pot ser el seu enemic més gran o arribar a pertorbar-se. La ment.

Resulta difícil pensar que algú pugui interrompre el seu pelegrinatge cap a l'Olimp, al marge d'una ensopegada esporàdica que pugui tenir. Federer no troba la manera, Nadal està en una altra cosa i tampoc sembla probable que Murray pugui discutir-l'hi. Menys encara després d'aquesta última derrota, la cinquena que pateix en una final de Melbourne, la quarta contra Djokovic als antípodes. El britànic és un magnífic tennista, però entre els dos hi ha un gran tros. Hi ha les dades (22-9 en l'encreuament global i 8-6 en finals), però també els intangibles.

La concentració i la mentalitat, sense anar més lluny. En aquesta ocasió, Djokovic va jugar bé, molt bé; va començar a manera de remolí, com dos dies abans contra Federer; va resoldre el primer set en mitja hora (breaks al segon i quart joc), encara que se li va ennuegar una mica més el segon (80 minuts) i es va dilatar en el tercer (63). Nole va mantenir el seu discurs, però a l'altre costat va topar amb un rival desmoralitzat. És cert que el número u condueix qualsevol a la desesperació, que trenca cames i doblega ments amb els seus canvis de ritme, amb el seu joc total, però la resistència del britànic mai va arribar a posar-lo realment en dificultats. Va ser un dia de confort per al rei.

El britànic (65 errors no forçats) mai va arribar a posar-lo realment en dificultats. Va ser un dia de confort per al rei.

Murray va arribar amb una càrrega extra (1 h 40 m més en pista) de les semifinals i 24 hores menys de descans. Ho va acusar. Malgrat que en les dues últimes mànigues es va deixar arrossegar, mai va acabar de creure en ell mateix. O no va poder, perquè no li van deixar, esclar. L'escocès va tancar el duel amb 65 errors no forçats i un ínfim percentatge de punts retinguts amb el seu segon servei (35%, 14/40), però el desenllaç no es pot atribuir a una fallada en un apartat concret. No.

Djokovic és Djokovic, i punt. Es pot teoritzar, analitzar i debatre llargament sobre el qui, el com i el quan irromprà algú que el pugui fer ensopegar, sobre el seu nivell d'excel·lència en el joc o fer càbales sobre quants grans serà capaç d'aixecar. Però de moment, no hi ha resposta. O sí: 61 títols (un més que Andre Agassi; a només un de Guillermo Vilas); 94 triomfs en els seus últims 100 partits; 182 setmanes com a número u; 10 grans dels últims 21; 13 trofeus des de gener del 2015. Equilibri físic, tècnic i psicològic. Té 28 anys. Ningú pot amb ell.