El crac del petroli

Seria excessiu interpretar les convulsions de les borses mundials com l'efecte directe de l'enfonsament del preu del petroli. Les pors que afligeixen l'economia global, causa final de les freqüents caigudes (ahir els mercats europeus van perdre entre el 2% i el 3% de les seves cotitzacions en una altra jornada nefasta), tenen arrels més profundes; la caiguda dels preus del petroli només és una ramificació perillosa que pot tenir conseqüències nocives per a l'estabilitat de diversos països productors.

El nucli d'aquesta crisi és a la Xina. Els mercats d'inversió entenen que Pequín no està sent capaç de recuperar el creixement suficient per sostenir l'ocupació; els diners estan fugint del país, fins al punt que alguns càlculs privats quantifiquen la fugida de capital en uns 140.000 milions de dòlars al desembre; les reserves xineses de divises han caigut en uns 500.000 milions de dòlars durant el 2015.

La crisi xinesa està sembrant el pànic en les expectatives de creixement mundial, com va difondre ahir –amb molta moderació– el Fons Monetari Internacional. La cadena causal ja està formada i només podrà trencar-se si Pequín demostra que pot reconduir la seva economia a taxes superiors al 9%, si és capaç de construir un mercat d'accions relativament estable i si no se li descontrola la depreciació del iuan.

El crac del petroli és un efecte secundari d'aquesta crisi, però d'efectes devastadors. Des del mes d'agost pot observar-se que hi ha una correlació pràcticament exacta entre la caiguda de la divisa xinesa i l'abaratiment del Brent. És veritat que la davallada dels preus pot explicar-se per factors conjunturals: l'excés d'oferta (encara que no expliqui la brusca caiguda de preus), l'entrada al mercat de la producció de l'Iran (de moment modesta), el desig polític de l'Aràbia Saudita de castigar països com Rússia i Veneçuela o la tàctica endimoniada d'abaixar els preus seguida pels saudites per posar punt final a la fracturació hidràulica, que ha acabat sent irreversible.

Però el factor decisiu és que a curt termini ningú espera la recuperació xinesa ni la del grup de països emergents. Amb un agreujant que converteix l'enfonsament del cru en un malson estratègic a curt termini: l'OPEP ha perdut la capacitat per gestionar la producció i, per tant, els preus. Des dels països consumidors s'han organitzat polítiques d'estalvi energètic que, tot i que no gaire, estan donant resultats; l'hivern és càlid i el consum baixa; però l'OPEP no pot modular la producció, perquè els seus socis no sobreviurien amb quotes de mercat més baixes.

Probablement el pitjor encara ha d'arribar. Sense necessitat de recórrer al catastrofisme dels que sostenen que està produint un sisme més greu que el crac del 2008, cal advertir que diversos països productors ja estan patint serioses dificultats. És molt probable que aquestes dificultats els portin a recórrer al Fons Monetari Internacional (el cas més evident és Veneçuela). Si no es corregeix la crisi xinesa i la seva perillosa derivada del crac petrolier, l'economia global corre el risc d'una desacceleració brusca i perillosa.