Cristiano Ronaldo al camp, Cris per als amics

El Madrid millora des que l’entrena Zidane. L’equip s’ha deixat anar i el tècnic transmet confiança i també un punt de passió, disposat a fer jugar els bons i a prendre decisions, com s’ha vist en la seva aposta més transcendent: Isco per davant de James. Els futbolistes se senten més segurs i fins i tot Cristiano Ronaldo es para a la zona mixta per fer declaracions després de cada golejada, la darrera contra l’Sporting al Bernabéu.

Va comparèixer el Cristiano perdonavides, agraït després que Zidane superés el ritual al qual són sotmesos els tècnics que s’asseuen a la banqueta de Chamartín. Quin és el millor jugador del món?, es pregunta a la sala de premsa, com si hi hagués el mirall de la madrastra del conte de la Blancaneu, i l’entrenador francès va respondre sense dubtar: Cristiano. Una afirmació en lloc del dubte expressat al seu dia per Benítez.

El davanter portuguès ha recuperat l’estima del Madrid, i en les seves manifestacions es nota que es torna a sentir poderós, tant com per no haver de donar explicacions per les seves puntades de peu, indetectables pels àrbitres. Diumenge li va donar una coça al cul a Nacho Cases i es va quedar tan ample: “Va ser un acte instintiu; si ho arribo a fer volent, no s’aixeca de terra”.

No és la primera vegada que passa, pel cap baix ja hi ha hagut tres precedents: Simon (Las Palmas), Krychowiak (Sevilla) i Alves (Barça). Cristiano Ronaldo ha protagonitzat accions dignes de ser sancionades i el col·legiat ha fet l’orni, com si les males puces del portuguès fossin consubstancials a la seva manera de ser, formessin part del seu pack, admès per una col·lectivitat futbolística que li riu totes les gràcies.

Ell es creu el millor del món i actua com a tal; el que diu va a missa

La proximitat i familiaritat amb Cristiano ha arribat a l’extrem que hi ha periodistes que li diuen Cris, igual que els seus companys de vestidor, com si tothom formés part de la família, necessitada de la victòria davant de Messi i el Barça. No dic pas que a Barcelona no passi el mateix ara que la premsa de club va per davant de l’esportiva; al Camp Nou, per exemple, de vegades sembla que el Barça només és víctima i no té res de culpable en el cas Neymar.

El cas de Cristiano, de totes maneres, és especial. És un jugador admirable per la seva ànima competitiva, per haver guanyat tres Pilotes d’Or en l’era de Messi, pels molts gols que ha marcat, però ni el currículum més brillant justifica la seva actitud al camp, quan no se sent protegit o no li xiulen falta cada cop que va a terra, i molt menys perdonable és la seva fatxendaria quan l’entrevisten i no li agraden segons quines preguntes.

Assegura Cristiano que no volia fer mal a Nacho Cases i amb la seva paraula n’hi ha prou. El jugador ha trobat una gran complicitat. Res a veure amb el que li va passar a Pape Diop, el jugador de l’Espanyol, quan després del partit jugat al Camp Nou va dir: “No podeu dir que som violents. No s’ha vist sang. Si haguéssim volgut, els del Barça surten del camp en llitera”. El futbolista va rebre moltes crítiques en sortir de l’estadi del Barça.

No és nou el que passa amb Cristiano, un futbolista molt consentit. Només cal recordar aquella època en què, amb Mourinho a la banqueta del Bernabéu, feia veure que el Barça robava, amb aquella expressió tan seva, sense dir res, només ensenyant els dits, sisant que es diu en castellà. No crec que aquest fos també una acte reflex. No se n’ha penedit mai, i ara dóna lliçons d’esportivitat, cosa que es va veure en el moment en què es va negar a parlar d’Alves per no fer-li publicitat.

Ja ho diu Antoni Bassas: alguns futbolistes funcionen com les estrelles de cinema més primmirades, i això vol dir que no suporten que els facin enfadar. Cristiano mereix els millors elogis com a futbolista i també les crítiques més grans com a esportista que es nega a acceptar la derrota i també l’error, com si fos una qüestió banal, pròpia dels dèbils. Ell es creu el millor del món i actua com a tal; el que diu va a missa. Hi té el seu dret, però entre tots, a Madrid i a Barcelona, a Bilbao i a Sevilla, a la Corunya i a València, hauríem de mirar de recuperar un punt de distanciament; hi ha confiances que fan fàstic, com diem per aquí.