Mor Ettore Scola, clàssic del cinema italià

Al cinema italià se li han acabat els clàssics. I a la gent de peu, la que va sofrir Berlusconi a Itàlia i qualsevol polític populista a la resta d'Europa, la que encara viu fent equilibris per sobre del buit de la crisi econòmica, se'ls ha mort el seu cavaller errant. Ahir a la nit va morir a Roma amb 84 anys Ettore Scola, i amb ell s'acomiada un cinema militant, un cinema que parlava amb el carrer i sobre el carrer. De la generació de creadors que van catapultar el cinema italià en la segona meitat del segle només queden vius els germans Taviani, però l’empremta de Scola és més profunda, humana i colpidora. A Scola li importava, i molt, segons confessava, ser una bona persona, i per això les seves pel·lícules destil·laven bonhomia, una cosa que a la generació actual d'estrelles autorals del seu país mai els ha preocupat: mentre ells alimenten el seu ego, Scola va animar l'ego del poble. Ha mort el roig Scola.

Scola (Trevico, 1931) va estimar Itàlia, i va ser el seu més fidel retratista, però el seu país natal no li va correspondre igual en les últimes dècades. “Per fer una pel·lícula has d'estimar la ciutat o el país on passa, i jo no sento amor per Itàlia. No l'odio, però sí que m'envaeix la tristesa”, li va explicar a aquest periodista el 2009, en un viatge amb cotxe de Madrid a Valladolid, on anava a recollir l’Espiga d’Or d’honor de la Seminci. Moltes de les seves crítiques es dirigien cap a Silvio Berlusconi, llavors en el poder. “Ni els polítics ni els intel·lectuals hem fet prou per encarar-nos-hi, per parar-lo. El pitjor és que Itàlia no millorarà si mor Berlusconi. La seva ideologia ja està arrelada”. En la seva lluita contra els falsos herois, el cineasta sempre va defensar l'empipament com un arma molt útil per donar força a les seves reivindicacions ideològiques. “L'interès privat, l'egoisme, van per sobre del rigor i la solidaritat. Així que les reivindicacions dels seixanta segueixen tan vigents avui com llavors”, deia en presentar el 1997 Historia de un pobre home. “El pessimisme és molt més progressista que l'optimisme, inclou més fe en el futur. L'optimisme és cosa de beats”.

El director no es va declarar mai líder de res, i en canvi va marcar espectadors i cineastes, com, a Espanya, Fernando León. “El cinema és un art d'equip. Militant és una paraula que no m'ha agradat mai. En la feina que faig es transmeten les meves idees; si no, no seria una obra d'autor. Quan filmo pel·lícules específicament polítiques, fins i tot documentals per al Partit Comunista, hi ha les meves conviccions estètiques. I en el cinema que sembla més professional, com a Un italiano en Chicagohi ha les meves conviccions polítiques".

Els últims anys els va passar llegint els clàssics grecs i llatins, i el seu últim treball va tenir molt a veure amb aquest respecte als seus antic: en el documental Qué extraño llamarse Federico (2013), Scola repassava la figura, des de l'admiració, de qui considerava el seu germà gran, Federico Fellini. Van coincidir treballant a final dels anys quaranta i inici dels cinquanta en la publicació satírica Marc’Aurelio, i les il·lustracions de Scola, elegants, sintètiques, semblaven als antípodes d'aquell barroquisme deformat que impulsava la imatgeria de Fellini: i no obstant això, allà hi havia dues ànimes bessones, amants d'Itàlia, units en la seva repulsa a qualsevol acció que signifiqués activitat física, com el futbol o nedar (cap dels dos en sabia). El trio el va completar el guionista Ruggero Maccari. “Amb Fellini no podies insistir”, explicava en aquest documental. “Així i tot el vaig convèncer perquè fes de si mateix a Una mujer y tres hombres, però em va posar una condició: “Mai em filmis des de darrere. Se'm veu la calba”.

Scola va arribar al cinema als cinquanta, i va començar escrivint guions com a negre d'altres autors, després d'haver-se llicenciat en Dret. El seu primer company d'aventures cinematogràfiques va ser, per descomptat, Maccari. Com a director va debutar el 1964 amb Se permettete parliamo di donne, i l'any següent ja havia aconseguit certa consideració amb El millón de dólares i El diablo enamorado. La seva gran dècada és la dels setanta: El demonio de los celos (rodada a Madrid amb Manolo Zarzo),Un italiano en Chicago, Una mujer y tres hombres, Lletjos, bruts i dolents, Buenas noches, señoras i señores i la seva pel·lícula més coneguda:Una jornada particular. “Al cinema cal treure una cosa nova de cada persona, com a Una jornada particular, on Sofia Loren encarnava una dona malcasada i avorrida i Marcello Mastroianni un periodista homosexual [tots dos eren veïns i la pel·lícula transcorria durant la visita de Hitler a Roma el 1938]. M'interessen més els personatges diferents que els iguals. Jo no he treballat mai una sola vegada amb un actor, sinó que repetia molt. Perquè com més els coneixes, més coses els pots treure. Gassman era el més intel·ligent”. Mastroianni va ser candidat a l’Oscar per Una jornada particular, i la pel·lícula, al guardó al millor film de parla no anglesa, premi al qual també van aspirar treballs de Scola en quatre ocasions més.

Als vuitanta i noranta, consolidat com a cineasta de prestigi, va seguir amb la seva mirada a la història i a Itàlia a través de personatges molt humans i sovint anònims: La terraza, Entre el amor y la muerte, La noche de Varennes, Macarroni, La familia, Splendor, ¿Qué hora es?, Mario, María y Mario, Historia de un pobre home, La cena,i ja el 2001 Competencia desleal. El 2003 va semblar que s’acomiadava amb Gente de Roma, amb la qual el napolità subratllava, agraint als seus edificis i als seus habitants, la importància d'aquesta ciutat en la seva vida i en la seva carrera, on va esdevenir habitualment un personatge secundari. Però faltava el comiat, una dècada després, al seu amic Federico.

Amb humor i admiració assegurava que el record imperible “és una fugida que se'ls permet només als grans mestres: Dant, Maquiavel, Leopardi, Fellini. Només ells aconsegueixen fugir de la mort, refugiant-se en la immortalitat”. Des d'ahir a la nit, juntament amb aquesta plèiade, riu Ettore Scola.