Gràcies, Duran Lleida

Després de tres dècades en la primera línia de la política i 29 anys com a líder d'Unió Democràtica, la decisió de Duran Lleida de deixar la presidència del partit es podria considerar com un acte lògic de renovació de l'espai democristià a Catalunya. Però no és així. La seva retirada no es deu tant a la necessitat de revitalitzar i rejovenir el partit com al fracàs electoral de l'opció moderada que ha volgut representar en l'anomenat conflicte català. Des d'aquesta perspectiva és des de la qual cal lamentar la sortida d'un dels polítics que, amb els seus encerts i errors, ha estat un dels protagonistes de la vida política espanyola dels últims trenta anys.

Atrapat entre l'immobilisme de Rajoy i l'aventura independentista de Mas, Duran és la nova víctima de la polarització causada pel procés sobiranista. Després de perdre la batalla per la successió de Jordi Pujol davant d'un resolutiu Artur Mas, Duran va intentar actuar com un fre intern en el procés d'escorament de Convergència cap a l'independentisme. Però va fracassar. El resultat va ser la ruptura interna d'Unió al juny i la dissolució de la coalició CiU després de 37 anys de marxa.

Duran va intentar llavors situar Unió com la força hereva del catalanisme moderat i va provar de capitalitzar el vot dels partidaris d'una tercera via que aportés una solució al conflicte per la via de la concertació i del diàleg. Però la dinàmica polaritzadora i la rèmora de representar unes sigles esquitxades per la corrupció van sepultar les seves expectatives. Amb poc més de 100.000 vots, Unió va quedar fora del Parlament, i en les legislatives de desembre (64.000 vots), fora del Congrés. Encara que sempre és saludable la renovació, la sortida de Duran suposa una pèrdua important de capital polític i d'una actitud –basada en la moderació i el diàleg– molt necessària en aquests temps.