L’etern aspirant a més

La dimissió de Josep Antoni Duran Lleida com a líder d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és com un segon funeral del pujolisme, del qual durant dècades ha estat un dels màxims exponents. El primer es va oficiar el 25 de juliol del 2014 amb l'ominosa confessió dels tripijocs fiscals de Jordi Pujol, el creador del primer partit de la coalició Convergència i Unió (CiU). En la seva condició de líder del segon partit de CiU durant 37 anys, Duran ha estat l'acompanyant perfecte per a la llarga singladura pujolista. Compartia la seva concepció possibilista, el famós peix al cove, i va gaudir amb entusiasme dels beneficis derivats de disposar del 25% de la coalició. En el seu partit ho va ser tot, des de president de les joventuts fins a vicepresident de la Internacional Demòcrata Cristiana. Com Pujol a Convergència, Duran va impedir que entorn d'ell cap altre lideratge pogués créixer a Unió. Després d'ell, la incertesa total.

Si fos possible prescindir de les dues inapel·lables derrotes successives sofertes en els últims tres mesos a les eleccions al Parlament i al Congrés, que han deixat Unió com a partit extraparlamentari, la carrera política de Duran podria ser considerada com una executòria reeixida i fins i tot brillant. Amb molt menys uns altres passen per triomfadors en la seva professió. En el seu cas, malgrat això, haver estat diputat als Parlamentos d'Espanya, de Catalunya i d'Europa, haver estat membre del Govern català, haver-se mantingut durant 28 anys com a sempitern i amb prou feines discutit dirigent de Unió i haver exercit després a més com a secretari general de CiU, ha estat sempre una mica menys del que va ambicionar.

Tant com les responsabilitats i els càrrecs que va exercir, Duran va intentar durant anys ser el número dos de CiU i va perdre la batalla davant del seu rival Miquel Roca Junyent en l'època en què un totpoderós Pujol repartia les cartes del poder. Després va voler alçar-se com el successor de Pujol en la batalla per a la presidència de la Generalitat i va haver de cedir la plaça a Artur Mas. Va ambicionar ser ministre d'Afers exteriors i va xocar amb la tossuda opció estratègica de Pujol de mantenir CiU fora dels Governs d'Espanya, als quals va donar suport tant amb González com amb Aznar.

Sempre a l'ombra de Pujol, Duran va haver de conformar-se amb el que li deixaven ser, com li va succeir al mateix Roca. Com ell, Duran va ser l'home de CiU a Madrid durant molts anys, onze. El negociador d'acords, el promotor d'innombrables exempcions fiscals per a sectors empresarials. Després, amb Pujol ja retirat i Convergència en mans d'una altra generació, s'ha negat a seguir la deriva dels seus socis nacionalistes cap a l'independentisme.

En plena crisi del sistema de partits sorgit de la Transició i amb l'escenari català sacsejat per l'independentisme, Duran ha intentat fer-se un buit com a interlocutor de l'espai polític durant dècades representat pel pujolisme. Ho va batejar com a tercera via. Va rebutjar que la relació entre Catalunya i Espanya es plantegi com una confrontació entre nacionalismes i va advocar pel diàleg en un escenari definit entre altres coses per l'explotació partidista de les diferències. Els seus esforços van ser insuficients per donar força a un lideratge danyat pels casos de corrupció que van afectar Unió i ahir, quan finalment va llençar la tovallola, es va fer evident que l'adéu de Duran certificava la desaparició d'un altre insigne representant de la vella política i del vell pujolisme.