L’abocador de la història

Doncs sí, tots ens hem equivocat en els pronòstics. Es va produir el miracle. L'instint de conservació política va resultar més poderós que la distància —ben real— entre les concepcions ideològiques i organitzatives de Junts pel Sí i de la CUP. A l'hora d'escriure aquestes línies, els mecanismes i els processos interns que, tant al si de Convergència com al de la CUP, van fer possible el canvi d'escenari de l'últim minut em resulten en gran part desconeguts. Però l'acord va arribar i, consegüentment, el cop d'efecte del cap de setmana passat.

En el moment de valorar-ho, tot depèn de la prèvia posició de cadascú davant l'escenari que es dibuixava vuit o nou dies enrere. Si, seguint García Albiol, donem per bo que la CUP havia “posat a la UCI el procés independentista”, ens veurem obligats a deduir que des de diumenge el procés esmentat ja ha passat a planta, i fins i tot que està a punt de rebre l'alta mèdica. Si compartim el diagnòstic de Mariano Rajoy, segons el qual unes noves eleccions s'havien convertit en “l'única sortida”, caldrà convenir que el president del Govern en funcions ha patit un cert revés. Per aquell unionisme progre que havia dipositat les seves esperances en l'alhora injuriada CUP —una bona paradoxa, per descomptat—, els cupaires són ara uns traïdors, uns venuts, uns trànsfugues, uns lacais de la corrupció.

Entre els partits de l'oposició catalana, les reaccions a la inesperada investidura de Carles Puigdemont han estat directament proporcionals a les expectatives amb què cadascun es plantejava una repetició electoral al març. Tant el PSC de Miquel Iceta com el PP de Xavier García Albiol —l'un i l'altre posats sota el piadós lema de "Verge santa, fes que em quedi com estic!"— han fet els escarafalls mínims exigits pel guió, absorbits com estan a més per l'escenari polític espanyol.

En canvi, aquelles formacions o espais polítics —Catalunya Sí que es Pot, o com s'anomeni la propera vegada, i Ciutadans— que creien plausible obtenir en un hipotètic 6 de març, millor score que l'aconseguit el 27-S, han posat més èmfasi en el seu rebuig i desqualificació de l'agònic acord. És lògic, però aquesta lògica no eximeix de mostrar un cert respecte per la realitat. Quan Inés Arrimadas va dir que el pacte final JxSí-CUP reflectia “por de les urnes”, se li va oblidar que aquest pacte era expressió del veredicte que les urnes havien donat 100 dies abans? Per quina raó un eventual 6-M hauria estat millor font de legitimitat que el 27-S? Perquè potser perdien els independentistes? Caldria seguir votant cada sis mesos fins que perdin?

L’anunci del pacte va anar acompanyat, des dels dos costats, per durs retrets i dignes autoreivindicacions

Dit tot això, i sense ànim de resultar aixafaguitarres, no puc evitar un punt de dubte sobre l'estabilitat del mandat del president Puigdemont. Certament, l'anunci del pacte va anar acompanyat, des dels dos costats, per durs retrets i dignes autoreivindicacions. Aquest és el context en el qual, compareixent diumenge al matí davant els periodistes, el diputat de la CUP Benet Salellas  va presumir d'haver “enviat Artur Mas, Irene Rigau i Felip Puig a la paperera de la història”.

Com el parlamentari cupaire per Girona sap sens dubte, la seva frase és una versió una mica edulcorada de la que va fer famosa Lev Trotski el 25 d'octubre del 1917 quan, en l'eufòria després del triomf del cop d'estat bolxevic, va etzibar als menxevics, els socialdemòcrates russos de l'època: “Heu fracassat, el vostre paper ha acabat! Aneu on pertanyeu, a la paperera de la història!”. Sí, en política els excessos retòrics es donen sovint; però no sé si invocar la frase que és xifra i compendi del totalitarisme soviètic, del totalitarisme comunista al llarg del segle XX, no sé si aquesta és la millor manera de cimentar un acord d'uns objectius tan ambiciosos com el que ens ocupa. En democràcia, senyor Salellas, l'únic poder capaç d'enviar algú a casa —ni a l'abocador ni a la paperera— és el vot dels ciutadans.

En fi, a tots els que, creient-se administradors de la veritat i del bé, insisteixen a certificar la mort política d'Artur Mas, caldrà recordar-los aquells coneguts versos de paternitat confusa: “Els morts que vós mateu tenen bona salut”.

Joan B. Culla és historiador.