República bananera

La societat catalana està vivint un dels períodes polítics més extravagants. El fet de triar president poques hores abans de concloure el termini que atorga la llei i que sigui el número tres de la candidatura de Junts pel Sí per Girona ja ens dóna una idea de l'excentricitat de la cosa.

En aquesta mena d'òpera bufa, que s'ha representat durant els dos últims mesos, hi ha un personatge que sobresurt per sobre de tots, el senyor Mas. Ha fet tots els papers possibles: traïdor, messies, cínic, pare inflexible que castiga la seva prole anticapitalista i heroi salvador de la pàtria. Tot des de la ideologia neoliberal i austericida. Ara té un nou repte: ressuscitar i reorganitzar CDC per evitar-ne l'anihilació.

Però el més singular de tot és l'actitud d'una part de la societat catalana, la que té l'hegemonia cultural, que tolera, impulsa i ovaciona l'anomenat procés sense importar-li si la forma, les decisions i les actituds són ètiques. La fi —la independència— justifica els mitjans.

Així hem vist com bona part de la societat va acceptar un referèndum (el del 9-N del 2014) convocat, organitzat i controlat pels mateixos independentistes. Se li va atorgar un valor que no tenia, i en cap moment es va plantejar que el seu resultat mancava de sentit, ja que majoritàriament havien votat els que estaven d'acord amb la independència de Catalunya.

El més decent i democràtic hauria estat reconèixer que no tenien prou suport

També aquesta mateixa part de la societat va acceptar sense dir ni piu que el 2015 el senyor Mas tornés a avançar les eleccions (ja ho va fer el 2012) i a més les convertís en plebiscitàries, danyant la concepció democràtica que unes eleccions se celebren per decidir sobre programes i projectes de futur. Va humiliar una vegada més ERC, creant una nova marca política per eludir la seva, sumida en nombrosos escàndols mafiosos, capitanejats per la família Pujol. Va vulnerar l'ordre natural de qualsevol elecció, on el candidat a la presidència encapçala la llista, i es va amagar al quart lloc, posant un home de palla al seu lloc. Es va negar a debatre amb els altres candidats a la presidència i va guanyar les eleccions.

Aquesta mateixa part de la societat no va ni pestanyejar quan després d'haver aprovat una resolució parlamentària de desconnexió amb l'Estat espanyol va ser impugnada davant el Tribunal Constitucional i, com a descàrrec, el Govern va afirmar que no anava de debò i que era un simple paper sense valor jurídic. Cinisme i capacitat d'empassar-s'ho tot a parts iguals.

Però el més reprovable, des del meu punt de vista, va ser quan els partits independentistes van seguir la seva ruta de desconnexió malgrat que només van obtenir un 48% dels vots. El més decent i democràtic hauria estat reconèixer que no tenien prou suport. Res d'això. Amb l'aparell propagandístic de la ràdio i la televisió públiques i els diaris de la caverna nacionalista van desenvolupar una estratègia d'assetjament i enderrocament a tothom qui no volgués entronitzar el senyor Mas, vist com a imprescindible per aconseguir el triomf dels patriotes. Tota una guerra de guerrilles a les xarxes socials, als mitjans de comunicació i als dinars familiars de les festes nadalenques perquè la CUP fes president Mas.

I la penúltima escenificació ha estat el pacte d'última hora per evitar unes eleccions que haurien estat un daltabaix per als independentistes. Amb la premissa "abans la pàtria que unes eleccions", el senyor Mas fa un pas al costat, una altra vegada utilitza un home de palla, aquesta vegada per a la presidència, humilia els representants de la CUP, expulsa dos dels seus diputats per encàrrec exprés del pare Mas, i dicta que dos més entrin al nucli austericida de Junts pel Sí.

Sembla un relat de república bananera. Però en tot aquest episodi s'ha oblidat, una altra vegada, de les persones que pateixen la deterioració de la sanitat pública, de les que no poden pagar els rebuts de la llum, el gas o la hipoteca, dels aturats, dels joves que han d'exiliar-se per la falta d'oportunitats, de les persones empobrides que furguen entre els contenidors (l'actual president, com a alcalde de Girona, va posar cadenats amb clau als contenidors situats davant dels supermercats per evitar aquest “espectacle lamentable”).

Malgrat tot, l'endemà de l'entronització del valgut Puigdemont, algunes persones van comentar que no van poder contenir l'emoció d'un altre dia històric.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.